De videoclasse amb Junqueras

Hi ha una cosa que uneix Jordi Pujol i Oriol Junqueras, dit sigui amb perdó per als seguidors d’un i l’altre, i és la seva capacitat per camuflar missatges. Tots dos són capaços de parlar de la divinitat i la humanitat llargament, tant que fins i tot fan creure a l’espectador que, efectivament, aquell dia només volen parlar de la divinitat i la humanitat. Sempre, però, i això significa sempre, hi ha una frase, una paraula, que remet a l’actualitat política més urgent. La lliçó per videoconferència que Junqueras va fer aquest dimarts, en el marc del Centre Internacional de Formació Contínua, de la Universitat Central de Catalunya, n’és un exemple palmari.

La lliçó portava per títol ‘Valors bàsics per a temps difícils’ i, al llarg de l’hora d’emissió, Junqueras va fer desfilar un bon nombre de personatges que han sabut «seduir, del llatí ‘sedurre’, atreure cap a un mateix» el lector. D’Èsquil a Lisa Simpson, passant per Mary Shelley i Leon Tolstoi. Eclèctic. Amb prou feines una referència a la seva situació personal («busqueu-ho [als alumnes] per internet, perquè on jo visc no hi ha»)

El missatge ocult, però, es trobava en la disquisició sobre l’‘Orestíada’, l’obra d’Èsquil. I és que més enllà de l’habitual cripticisme a què Junqueras li agrada jugar, és obvi que una lliçó acadèmica no era lloc per a grans mítings partidistes. Es tracta d’una trilogia que, com a bona tragèdia grega, està plena de parricidis, matricidis, venjances i intervencions divines. Evitant el sempre indesitjable espòiler, no sigui que Netflix en faci una sèrie un dia d’aquests i es converteixi en un ‘boom’, es pot explicar que  el desenllaç de l’obra té lloc a l’acròpolis d’Atenes, on es jutja el personatge central, Orestes, i on estableix un pacte entre els homes i la deessa Atenea. Sí, pacte. La idea de pacte. Vet aquí el missatge ocult de Junqueras.

ERC i el pacte

La defensa de la democràcia entesa com a pacte, i no com a triomf de la pròpia voluntat per sobre de les restants, és present en les obres d’Èsquil, d’acord amb el que asseguren els seus intèrprets. La idea de pacte que presideix el fer d’ERC els últims anys, respecte a l’Estat, i que, al seu torn, tanta tensió ha introduït al si del Govern i de l’independentisme.

I tres dies després de l’últim exemple, amb l’acord de Pere Aragonès i Pedro Sánchez a compte de la sisena pròrroga de l’estat d’alarma, Junqueras acudeix als clàssics per defensar-lo. «Els clàssics són aquelles obres que permeten que tots ens hi sentim reflectits i, alhora, quan adverteixes que el que penses i sents és una cosa comuna, que d’altres l’han viscut i sentida abans, t’ajuden a relativitzar», va apuntar Junqueras davant dels seus alumnes connectats.

Notícies relacionades

El PNB agita territori ‘abertzale’ en el seu intent d’evitar el sorpasso de Bildu

¿Marejol a Euskadi?

Una altra idea que és subjacent en la trilogia d’Èsquil, derivada de l’anterior, és que la desmesura en defensa d’un postulat, o la recerca de la venjança, condueix irremeiablement a la injustícia. I que la venjança condueix a més venjança, fent girar la roda fins al desastre. «Els clàssics ajuden a relativitzar el que es viu», repeteix Junqueras. O dit perquè ens entenguem, el líder d’ERC creu que mantenir la pugna i l’escalada, entre Catalunya i l’Estat, és un atzucac. Fins i tot en clau espanyola, si atenem al que es va viure la setmana passada al Congrés i al que va dir als anys 30 el que seria cap del Govern republicà a l’exili, Álvaro de Albornoz, sense saber, precisament, que ell seria president del Govern espanyol a Mèxic: «No més pactes, si volen una guerra civil, que la facin». 

Junqueras i el pacte. ¿Realment, però, va dir tot això en la classe? Recordant la seva educació italiana podria sentenciar-se que «Chi lo sa, anche si non é vero, é ben trovato».