DES DE MADRID

Torra, més enllà de la decència política

Catalunya ha perdut tot el dramatisme polític a l'Espanya del coronavirus

Les declaracions a la BBC i la seva carta a líders de la UE el converteixen en el polític més deslleial

zentauroepp52717459 torra coronavirus200316155525

zentauroepp52717459 torra coronavirus200316155525 / Alejandro Garcia

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

Les prioritats polítiques, socials i econòmiques han fet un gir copernicà. Tot el que semblava dramàtic, difícil i anguniós fa unes setmanes ara sembla una anècdota. Personatges miserables com Clara Ponsatí («¡De Madrid al cel!») no susciten ni indignació, només menyspreu. Obsessions com les de Joaquim Torra de tancar Catalunya fent passar un gest de pretesa sobirania per una mesura de seguretat, no provoquen irritació sinó indiferència.

Les crítiques a l’estat d’alarma per «invasió de competències» o per «un 155 encobert» i la suposada intenció del Govern d’Espanya d’«infectar Catalunya» s’escolten com la pluja al caure, però ja l’acrediten com el polític més deslleial al declarar-les a la BBC i denunciar-les davant dels líders de la UE. Torra és home sectari sense remei. La crisi de Catalunya, plantejada així de mesquinament fins i tot en uns moments tan dramàtics, ha perdut tot aquest caràcter inquietant havia tingut anteriorment. El canvi de percepció és radical, complet i, segurament, irreversible.

Ningú parla a Madrid, ni en cap altre lloc del país, de la «taula de diàleg»; a ningú li interessa si els presos surten o entren de la presó i si ho fan a l’empara d’aquesta o aquella norma; no està previst en cap agenda que es reformi el Codi Penal perquè l’atenció, els afanys del Govern i les energies dels funcionaris estan abocades que l’Administració General de l’Estat, sota mínims, continuï prestant els serveis imprescindibles.

Sense Pressupostos

Tampoc hi haurà Pressupostos, així que Gabriel Rufián pot estalviar-se les advertències sobre la legislatura i evitar les ‘performances’ de les seves intervencions catilinàries al Congrés. El president Pedro Sánchez ja ha anunciat que aquest any no hi haurà comptes públics –ERC es queda sense recursos de convicció– i els del 2021 seran «pressupostos de reconstrucció».

Tampoc importa quan seran les eleccions catalanes. No hi ha ni data aproximada per a les ajornades basques i gallegues. Menys encara si la paralització dels terminis processals demorarà sine die la sentència de cassació del president de la Generalitat. És igual que segueixi al capdavant del Govern català o que el substitueixi un altre. Tot i que qualsevol seria millor que ell. Res és el que semblava. El nacionalisme –tots els nacionalismes– ha quedat polvoritzat per l’envergadura colossal de la pandèmia, pel perill devastador de les seves possibles conseqüències, per les frases lapidàries d’Emmanuel Macron («és la guerra») i d’Angela Merkel  («el desafiament més gran des de la segona guerra mundial»).

Estem en un tràngol de supervivència en el qual es prioritza el sentit solidari, l’esperit de col·laboració, la proximitat amb els vulnerables, el civisme i l’exercici de la ciutadania. Qui s’aparti d’aquesta línia de conducta que sintonitza amb les necessitats col·lectives, es queda a la cuneta, no és escoltat, ni atès, ni considerat. Per això Joaquim Torra, amb els seus essencialismes i les seves obsessions, amb aquest nacionalisme recalcitrant que transparenti una nimietat moral sufocant, sembla un marcià en el món d’avui. Un extraterrestre. Un personatge transportat del passat al present.

Europa ignora

A Europa poden deambular tant com vulguin els Carles Puigdemont ‘et alli’. Aquí ningú s’immuta sobre la seva sort. El Parlament Europeu es disposa a tancar aquesta setmana. Que facin el que vulguin. El que ens importa és salvar vides, contenir el contagi, protegir els més vulnerables, demostrar que som dipositaris de dècades i dècades d’aprenentatge en la civilitat.

La pandèmia de Covid-19 (en tota tragèdia s’enclou una lliçó d’història) demostra que la globalització fins i tot de la malaltia ha derrotat el nacionalisme i, segurament, també el populisme, i que estem entrant en una de nova era d’universalització de conductes. La identitat ja no és la que era, sinó que ha quedat reformulada en el sentit més ferotgement humà: en la fortalesa de la unitat i en la debilitat de la introspecció.

El Govern actual ja no és de coalició progressista, del PSOE i d’Unides Podem. És un Executiu de gestió, de salvació nacional, d’emergència. Ha ajornat tots els plans i abandonat tots els programes, tret d’un: la reconstrucció. No és el final de la història, però sí d’aquesta història de fronteres, burots i cledes. Estem en l’aplaudiment anònim a les 20 hores de cada dia, en el confinament domèstic, en el temor i en l’esperança.

Gestes enfront de banderes

Les banderes –com per art de màgia– han deixat d’emocionar. Ara ens porten a les llàgrimes les gestes dels ciutadans sanitaris que treballen en condicions precàries, que arrisquen la seva salut, tots aquells que, en els matins silenciosos del confinament, posen en marxa, al ralentí, la maquinària d’una societat que no s’atura. L’Exèrcit  que desinfecta el Prat i el port de Barcelona.

Notícies relacionades

Algú hauria d’estar preparant l’independentisme català per a un fort xoc: s’ha acabat per un bon temps el seu propòsit, la seva intenció s’ha fet encara més inintel·ligible, la història ha girat full i ja no val res del d’abans, ni l’èpica de fa uns mesos és ja vigent ni tornarà a ser-ho, no hi ha mística en l’entotsolament, sinó en la solidaritat. No hi ha més pàtria que la de pertinença a la humanitat ferida.

Això de la sobirania, de l’independentisme, del «nosaltres» enfront de l’«ells», del «nostre» davant de l’«aliè», s’ha acabat. La realitat s’ha fet prosaica i bel·licosa: ens mata, ens empobreix i ens uneix en el lament. Ja no hi haurà reunions de Sánchez amb Torra, després de la desqualificació sense matisos de Margarita Robles, expressament pactada amb la Moncloa. Els ciutadans no ho consentirien. El president de la Generalitat ha traspassat tots els límits. Ha anat més enllà de totes les decències polítiques. Els catalans –tots– es mereixien alguna cosa millor. I, segons l’enquesta de divendres del CEO, sembla que ho saben.