El ressorgiment del moviment lleonesista

Diversos ajuntaments aproven mocions per formar una nova regió amb recolzament de regidors del PP i el PSOE

El líder d'Unió del Poble Lleonès: «Tot i que sigui misèria, jo vull gestionar la meva pròpia misèria»

El ressorgiment del moviment lleonesista

JESUS F SALVADORES

Es llegeix en minuts

De les 17 autonomies que es van conformar amb la Constitució de 1978, només n’hi ha una que porta al seu nom una ‘i’. Després d’aquesta conjunció s’oculta una idea que des de fa 30 anys persegueix la regió: ‘Castella és Castella i Lleó és Lleó’. El ‘lleonesisme’ és un moviment amb tres dècades d’història, que té en Unió del Poble Lleonès (UPL) el seu exponent polític més gran, un partit que creu que la construcció de Castella i Lleó és una «aberració històrica, administrativa i democràtica». Tot i que el lleonesisme portava temps adormit, ha tornat a ressorgir amb l’aprovació al Ple de l’Ajuntament de Lleó d’una moció que reclama la separació de Lleó, Zamora i Salamanca de l’actual Castella i Lleó per formar la Regió Lleonesa, en una mena de dret d’autodeterminació.

Es tracta del pas institucional més alt del moviment lleonesista i va tirar endavant amb els vots del PSOE –al capdavant del govern municipal–, UPL i el regidor de Podem, mentre que el PP i Ciutadans van votar-hi en contra. La moció a la ciutat de Lleó la van seguir altres de similars en altres ajuntaments, i tot i que el debat no és nou, l’afany de l’alcalde socialista de celebrar una consulta dins del marc constitucional amenaça de provocar a Ferraz més d’un maldecap. De moment, la direcció socialista ha hagut d’enviar als seus regidors a la província una carta en què els demana no recolzar aquestes mocions pels seus plantejaments «clarament inconstitucionals i contraris al model territorial que defensa el PSOE». 

No és la primera vegada. Ja es van aprovar mocions similars a la diputació i ajuntaments el 1995, amb el recolzament de regidors del PP i el PSOE, o el 2006, també en la mateixa línia. «El que ha ocorregut ara és una situació una mica peculiar. Les mocions coincideixen amb negociacions a escala nacional del Govern amb partits territorials i es produeix un efecte altaveu», explica a EL PERIÓDICO Luis Mariano Santos, secretari general d’UPL. 

Una qüestió econòmica

«Les autonomies sorgeixen amb l’interès de descentralitzar i acabar amb el centralisme. Aquí canviem el centralisme de Madrid pel de Valladolid, se centralitzen totes les institucions, generant profunds desequilibris territorials», assegura Santos. «Es van saltar la Constitució. Es pretenia generar una regió molt gran per frenar el nacionalisme», insisteix. El ‘brivall’ d’aquesta història és Rodolfo Martín Villa, ministre de l’UCD, que el 1980 ja va afirmar davant de la premsa local el que estava per venir: «Amb el cor a la mà hauríem preferit votar per Lleó sol, però han prioritzat les raons d’Estat». Tres anys després es va constituir una comunitat autònoma formada per nou províncies. «Sabem que no podem fer un referèndum perquè no té encaix legal, i l’única manera de preguntar a la gent és fer-ho a través dels seus representants municipals», explica Santos.

«Les autonomies sorgeixen amb l’interès de descentralitzar i acabar amb el centralisme. Aquí canviem el centralisme de Madrid pel de Valladolid»

Luis Mariano Santos

Secretari general d’UPL

El que esperen és que les seves mocions tinguin prou recolzament com per «obligar el PSOE i el PP a asseure’s a negociar». ¿Negociar què? És una qüestió d’identitat, però també de diners. «És evident que si hi hagués hagut un repartiment econòmic lògic en el qual tots haguéssim crescut al mateix ritme no hauríem pogut mantenir despert aquest sentiment identitari», reconeix el líder d’UPL. «És l’única comunitat que té una fundació per crear un sentiment de pertinença que no existeix, adoctrinar», assegura, en al·lusió a la Fundació Villalar, la missió de la qual és «fomentar els valors essencials de la Comunitat». 

«Tot i que sigui misèria, jo vull gestionar la meva pròpia misèria. Pitjor que ens ha anat en aquesta comunitat autònoma, no ens anirà», insisteix el polític. «L’únic camí que ens deixen és sortir al carrer».

El precedent del PP

El líder del PP, Pablo Casado, va assegurar que actuaria amb «contundència» davant els regidors populars que van recolzar les mocions i va aprofitar per reprovar la «deriva lamentable» del PSOE per demanar «que Lleó sigui autonomia». Però no fa tant que el PP tenia a les seves files als defensors més grans del moviment lleonesista. 

L’actitud de l’actual alcalde socialista de Lleó sembla anar amb el càrrec. Als orígens del moviment hi ha un altre alcalde, d’Aliança Popular, que als 80 encoratjava el poble contra «aquest monstre anomenat Castella i Lleó». Juan Morano va ser a més líder de l’anomenada Plataforma Lleonesista. Eran temps de manifestacions als carrers contra la constitució de la nova autonomia. La més nombrosa va congregar fins a 90.000 lleonesos. El 1984, després que diversos senadors populars portessin un recurs davant del Tribunal Constitucional i aquest fallés que Lleó no se separaria de Castella, Morano va assegurar que continuaria lluitant per la separació dins «de la més estricta legalitat».

Notícies relacionades

Aquesta legalitat és provar d’impulsar, en el marc de la Constitució, el procés d’autonomia, però el seu possible recorregut jurídic és dubtós. Quan el Constitucional va resoldre el recurs dels diputats populars no va entrar en el fons de si Lleó pot o no separar-se de Castella ni a través de quina via podria fer-ho. A l’únic que es va referir va ser a corroborar que ajuntaments i diputació poden iniciar el procés, però no el culminen: haurien d’entrar en la següent fase.

I és aquí on sorgeixen els dubtes. Els experts consultats insisteixen que el mateix Estatut d’Autonomia de la regió recull requisits perquè un territori pugui segregar-se de Castella i Lleó per «incorporar-se a una altra comunitat autònoma», però no hi ha menció a què ho faci per constituir-ne una de nova. És un altre dels assumptes pendents del model territorial.