Colau, Iglesias i la victòria dels perdedors

Pedro Sánchez va perdre les eleccions guanyant-les i Pablo Iglesias les va guanyar perdent-les. Així passa en la política, perquè la victòria i la derrota solen ser relatives. No ha d’estranyar que la victòria del socialista hagi sigut tan pírrica com per transformar en «il·lusionant» el, per a ell, horrorós panorama anterior d’allotjar en el Consell de Ministres militants d’Unides Podem, ni tampoc que la derrota dels morats els hagi resultat, en combinació amb els resultats del PSOE, tan rendible. La cooperació de les debilitats genera una forta energia.

Perquè les llistes socialistes es van deixar el 10-N més de 760.000 vots, tres escons en el Congrés i 31 senadors, i les d’Unides Podem, més de 600.000 i mitja dotzena d’escons. Febles els dos contendents per la baralla insomne entre l’abril i el novembre i més fràgils per la minva d’electors i d’escons han decidit prendre exemple de les pràctiques de la boxa i abraçar-se al ring per sostenir-se mútuament.

Iglesias ha tingut, no obstant, un poderós contrafort en la segona comunitat autònoma que reparteix més escons: Catalunya, que aporta al Congrés 48 diputats. Aquí, a l’epicentre de la política espanyola, a la zona zero de la crisi constitucional, el partitd’Ada Colau  ha aguantat posicions. El 28-A els comuns van obtenir 614.000 vots (14,89% i 7 escons) i aquest 10-N han baixat a 546.000 (14,18% i els mateixos escons). Descendeixen, però amb més discreció.

No sol. El partit de l’alcaldessa ha reduït fins a la insignificança Més País, d’ Íñigo Errejón, que a Catalunya ha obtingut el magre resultat de 41.703 vots, corresponents als sufragis emesos i que han convertit la plataforma de qui va ser estret col·laborador d’Iglesias en una merament regional (Madrid) amb una extensió valenciana que disposa de substantivitat pròpia (Compromís). Ni Manuela Carmena, amb tan bon cartell, ha aconseguit comprometre en cap moment la fortalesa dels comuns. Colau i el seu partit han evitat que el cofundador de Podem toqui la cara al seu actual secretari general, bufetejat el 26-M en la comunitat madrilenya. 

De tal manera que el bastó de comandament en el grup confederal que presideix Iglesias en el Congrés l’hi ha proporcionat Colau, que molt segurament serà la candidata a la presidència de la Generalitat en unes pròximes eleccions catalanes i, mentre aquestes es convoquen, augmentarà la seva influència en la política espanyola. La incisió dels set diputats dels comuns –un d’ells assumirà, sens dubte, una cartera ministerial si prospera la investidura de Sánchez i un altre serà a la Mesa de la Cambra baixa– serà decisiva en relació amb Catalunya. I de com administrin aquest poder que els ha sobrevingut dependrà la solidesa i continuïtat de l’eventual Govern que formi Sánchez després d’una investidura que encara es balanceja en la incertesa. 

Asens, home pont

El secretari general del PSOE haurà de provar la dieta ‘churchilliana’ de digerir les seves pròpies paraules i carregar amb la presència –notòria dimarts a la Moncloa– de Jaume Asens, cap de llista dels comuns per Barcelona, que en unes detonants declaracions va afirmar que «el discurs de Sánchez després de la sentència [del procés]»  li va recordar «el del Rei del 3 d’octubre» (‘Eldiario.es’ del dia 7 de novembre). Ara, Asens és l’home pont amb ERC. Aliats difícils per al líder del PSOE aquests comuns que ja han superat l’ambigüitat amb unes reivindicacions per a Catalunya que resulten tan frontereres amb les independentistes que arriben a mimetitzar-se.

Com gestionarà Sánchez, si arriba a governar, pretensions com aquestes és la principal incògnita, la que més desassossega a Madrid i la que –com el líder socialista va explicitar abans de l’abraçada de la Moncloa– ofereix el flanc més dèbil d’un possible Executiu de coalició que ha de conciliar tants interessos contradictoris i que, si s’arribés a un acord, exigiràequilibrispermanents. Segons un sondeig exprés de Metroscopia, el 43% de la mostra de militants socialistes consultats prefereixen que el Govern no depenguid’ERC  davant només el 14% al qual no li importa aquesta vinculació. 

Notícies relacionades

El 'sí' a la independència de Catalunya retrocedeix al seu nivell més baix des de l'1-O

ERC i JxCat se citen a una reunió per pactar les condicions de la investidura de Sánchez

En rigor, es tractarà d’un Govern, si es constitueix, de breu recorregut temporal i advertit per la prudència que la/les dreta/es gestionen bé el contrapeu en les jugades polítiques que afecten la política econòmica i disposen de tants recursos emocionals com els seus adversaris pel que fa a les que incumbeixen a la cohesió territorial de l’Espanya. A més, el fet que la contesa interna en l’independentisme  encara no hagi dirimit l’hegemonia partidària en aquest moviment complica molt més la versemblança de l’operació que intenten Sánchez i Iglesias. Perquè la imprescindible ERC està en aquesta baralla independentista que, pel que sembla, i segons el CEO, disposa de menys recolzament popular: descendeix el 41,9%. Els que no desitgen la segregació arriben al 48,8%, xifres que cal prendre amb la prevenció que no detecten l’efecte de la sentència del Tribunal Suprem ni delsincidents vandàlics posteriors.

La immunitat de Junqueras

El calendari, com va passar amb la campanya electoral del 10-N, no afavoreix els afanys constructius. Apareixen fites immediates que van des de la determinació del tercer grau alspresos  per sedició i malversació (¿recorrerà la fiscalia si l’obtenen?), fins al bon o mal final de les ordres de detenció i entrega dels dirigents escapats de la justícia espanyola, passant per la resolució del Tribunal de Justícia de Luxemburg sobre la immunitat de Oriol Junqueras que l’advocat general d’aquest Tribunal recolza. Si és positiva per al president d’ERC, Carles Puigdemont podria accedir a la condició de parlamentari a Brussel·les i Estrasburg. Moltes incerteses per a temps confusos i convulsos que s’enfronten a una possible investidura traumàtica i a una legislatura que podria vorejar l’impossible. Amb Vox al fons.