La crisi no hi és, però se l'espera

Hi ha certa coincidència entre els banquers que aquests dies han estat presentant els resultats trimestrals de les seves respectives entitats. «No estem percebent aquesta desacceleració tan clara que es percep a nivell social i dels mitjans», va dir dilluns el conseller delegat de Bankia, José Sevilla. La mateixa idea va transmetre uns dies després el seu homòleg en el Santander, José Antonio Álvarez, però després va advertir que els mals indicadors avançats de confiança i de comandes industrials obliguen a ser cauts.

Fa l’efecte que la crisi en aquest moment no hi és, però se l’espera.

Un abans i un després

A l’abril, a l’avantsala de les eleccions del 28-A, el panorama era diferent. La desacceleració era evident, però s’interpretava com a part de l’evolució natural del cicle. La paraula crisi no era al radar.

L’any havia començat amb un primer trimestre accelerat, amb un creixement del 0,7% (després ha sigut corregit a la baixa per l’INE, al 0,5%). La Comissió Europea va formalitzar al març la sortida d’Espanya del braç correctiu del procediment per dèficit excessiu i tot i que el Govern mantenia a l’abril la seva previsió de creixement del 2,2% per al conjunt de l’any, organismes com el Banc d’Espanya es preparaven per revisar-ho a l’alça, fins al 2,4%, al juny. 

Després de l’estiu, tot s’ha capgirat i el pessimisme s’ha instal·lat en totes les perspectives. El Fons Monetari Internacional projecta per a l’economia mundial el seu menor creixement des de la crisi financera i el Banc d’Espanya ha fet marxa enrere i ha retallat la seva previsió de creixement al 2% per a aquest any i a l’1,7%, per al pròxim. El Govern l’ha baixat una dècima, al 2,1% i l’1,8% respectivament.

Amb la teulada sense arreglar

El fred arriba de fora i entra per les finestres obertes de l’economia espanyola. El context internacional, amb les tensions comercials (i la seva afectació sobre les exportacions espanyoles i la indústria) i l’expectativa del ‘brexit’, és la principal font d’incertesa. També, les dificultats de la indústria europea de l’automòbil en la seva transició energètica i l’amenaçadora desacceleració a la Xina, amb els disturbis afegits a Hong Kong. Ara, a més, comença a créixer una altra potent bola de neu d’evolució incerta, pels esclats socials a Llatinoamèrica en països com Xile, l’Equador i Bolívia.

I en el saló de l’economia domèstica, els fonaments estan una mica millor que en el passat, però persisteixen algunes debilitats. El deute públic continua pròxim al 100% del PIB (98,9% del PIB en el segon trimestre). L’endeutament amb l’exterior del conjunt de l’economia supera els dos bilions d’euros.L’atur  segueix en l’entorn del 14% (13,92% en el tercer trimestre) i la població en risc de pobresa o exclusió social es manté per sobre el 26%. Aquestes dades fan pensar que la desacceleració econòmica ha arribat massa aviat a l’economia espanyola, abans d’haver acabat de ‘reparar la teulada’.

Diferent situació, mateixos programes

La paraula crisi s’ha instal·lat en el vocabulari quotidià. També en el dels polítics en campanya electoral.

El mateix Pedro Sánchez, ja en fa ús. Si més no per prometre que el PSOE serà capaç d’afrontar una futura crisi sense la política de retallades que va practicar el PP de Mariano Rajoy. I el que fa unes setmanes descrivia com un «repte», ara ja s’ha convertit en una «amenaça» en el llenguatge del candidat socialista. 

A Pablo Casado, el risc d’una crisi serveix per prevenir contra la falta de previsió que va fer gal·la el Govern socialista de Rodríguez Zapatero davant la gran recessió del 2008.

El context econòmic és molt més ombrívol ara que a l’abril, però els programes econòmics dels partits són exactament els mateixos. 

El PP de Pablo Casado condensa la seva recepta per impulsar el creixement econòmic en una «revolució fiscal» mitjançant una rebaixa d’impostos de 16.000 milions d’euros amb què espera estimular el consum i la inversió i la creació de 300.000 llocs de treball addicionals. Si hi ha dubtes sobre que una rebaixa d’impostos pugui servir per augmentar els ingressos, molt més en un context de més desacceleració econòmica. Però el PP no ha mogut una coma respecte del seu programa d’abril.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

El PSOE advoca per una «fiscalitat més justa» mitjançant unes pujades fiscals per a patrimonis elevats, grans empreses, sector financer i empreses tecnològiques amb les quals poder augmentar els recursos per aprofundir en les polítiques socials i en l’impuls d’un nou model productiu basat en la transició energètica.  El repte, ara, és com modular aquestes pujades tributàries i la transició energètica sense danyar les perspectives d’ocupació, com va passar amb els anuncis precipitats del final del dièsel a l’automòbil. 

En l’essencial la inspiració econòmica del PP enganxa amb les propostes de Cs i de Vox. Per la seva banda, les del PSOE connecten amb les de Podem i Més País. Diferent context, mateixos programes.