Coscubiela i el discurs català d'Errejón

L’error polític de Pablo Iglesiasel 25 de juliol passat va ser doble. Perquè, a més de rebentar un Govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem sota la presidència de Pedro Sánchez, va propiciar unes noves eleccions en què va haver de preveure que es presentaria la plataforma liderada per Íñigo Errejón, apadrinada per Manuela Carmena. El que va ser cofundador de Podem sempre va afirmar que tenia més partidaris fora que dins de la seva organització, controlada, purga rere purga, per la nomenclatura pablista.

La ‘variable Errejón’ sempre va estar al radar de la Moncloa i Ferraz, abans i després de la investidura fallida del secretari general del PSOE. En les eleccions autonòmiques del 26 de maig, Más Madrid va obtenir 471.718 vots i 20 escons de 132, i va deixar la candidatura de Podem-IU en set i amb només 179.000 sufragis. Errejón (amb Carmena) va demostrar força. Precisament per aquesta raó, Iglesias va assumir un risc temerari al menystenir l’oferta de cogovern que li va oferir el PSOE al juliol (una vicepresidència i tres ministeris) i, al setembre, una altra de diferent de cooperació parlamentària. 

L’esclat –més aviat descontrolat– del puzle que conforma el que fos grup confederal d’Unides Podem, a què s’afegeix la disputa interna amb Esquerra Unida i Alberto Garzón (amenaçat tant pel seu soci morat com pel secretari general del PCE, Enrique Santiago) planteja a Iglesias una situació endimoniadament complicada que es deu a tota la seva irresponsabilitat i a la subordinació de les seves decisions estratègiques a apriorismes ideològics desmesurats i a pulsions amb un racional difícil de localitzar.

Catalunya en Comú, en les circumstàncies actuals, es configura com el contrafort més consistent del líder morat, que ha comptat amb la col·laboració activa de Jaume Asens i Gerardo Pisarello, el primer i el tercer, respectivament, de la llista conjunta amb Podem el 28 d’abril passat.

Decisió transcendent

Más País ha pres la decisió de presentar-se en les circumscripcions amb més de set o vuit diputats. Barcelona n’aporta al Congrés 32. En aquestes hores, la nova plataforma ha de prendre la decisió de presentar-se a la província que acull la capital de Catalunya. La decisió té una transcendència enorme perquè sense la seva concurrència aquí el projecte queda minvat i perd credibilitat. Molt més quan s’està produint un reflux insurreccionalreflux insurreccional que ens remunta a la tardor del 2017.

Per a l’esquerra espanyola el repte principal se situa, precisament, a Catalunya. Ja està comprovat que els comuns responen, en encertat criteri de Gabriel Colomé, a una notable ambigüitat que es projecta tant sobre el referèndum d’autodeterminació com sobre el model d’Estat. «Els comuns han deixat de ser federalistes per advocar per la confederació», arrodonia la seva anàlisi l’autor de ‘La Catalunya insurrecta’.

Els fets confirmen aquest diagnòstic i ara com ara el partitd’Ada Colau  forma part replegada de la desorientada energia secessionista. Els presos són «polítics», les detencions de membres delsCDR  resulten «repressives» i les seves opinions, en general, s’alineen amb el maltractament subversiu de Quim Torra en comptes d’amb les regles de l’Estat democràtic. En definitiva, els comuns formen molt més part del problema que de la solució, no són fiables per al PSC  –malgrat la coalició a l’Ajuntament de Barcelona– i els seus diputats en el Congrés, amb les seves actituds i comportaments, han sigut els que de manera molt singular van dissuadir Sánchez de qualsevol mena de Govern de coalició. 

A l’entorn de Más Madrid sobrevola la capacitat referencial d’algunes figures de la coalició Catalunya Sí Que Es Pot, que el 2015 es va presentar a les eleccions catalanes i va aconseguir 11 escons. En el record general continua molt present el discurs del 7 de setembre del 2017 de Joan Coscubiela («¿vostè creu que un president de la Generalitat pot arribar a aquest nivell de degradació?»). I la valentia tant seva com del portaveu del grup, Lluís Ravell, que van mostrar la seva papereta amb el ‘no’ a la declaració unilateral d’independència, mentre criticaven el caràcter secret de la votació.

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

L’exsindicalista i membred’Iniciativa per Catalunya Verds, la intervenció del qual en aquelles vergonyoses sessions parlamentàries en què es van aprovar les «lleis de desconnexió» va ser aplaudida per l’oposició, es considera una peça oratòria que conté una sòlida carcassa argumental per a una esquerra que assumeix plenament el sistema democràtic sense minva de les seves aspiracions ideològiques. A l’assaig titulat ‘Empantanados. Una alternativa federal al soviet carlista’, Coscubiela al·ludeix a Sí Que Es Pot com «un objecte no identificat, creat amb un xip d’obsolescència programada per a 18 mesos, que va aconseguir sobreviure a tots els avatars i a alguns tsunamis mai imaginats, i que al final de la legislatura s’ha perdut en l’espai... sense poder transferir a ningú el resultat de la seva feina».

Ambició i poder

¿I si la plataforma d’Errejón enfilés un discurs per a Catalunya com el de Coscubiela i acceptés així la transferència de la feina d’aquella coalició? És una opció que avui resulta perfectament versemblant. Perquè, com va escriure Víctor Hugo, «no hi ha al món res més poderós que una idea a què li ha arribat el seu temps». La idea d’una esquerra plenament democràtica que, en col·laboració amb el PSC, substitueixi la catastròfica ambigüitat dels comuns, seria un projecte tan ambiciós com, efectivament, poderós. Més País podria fer-la seva i convertir-se així en un projecte seriós. L’alternativa, eludir Barcelona i la confrontació amb Colau, seria menys país, menys esquerra i més separatisme. I menys Errejón.