Anar al contingut

DES DE MADRID

La investidura, Torra i els llumins

ERC no bloquejarà Sánchez, però tampoc vol comprometre el vot fins a saber si aconsegueix la coalició amb UP, sense Iglesias però amb Montero o altres perfils morats

Torra s'inclina per encendre els llumins que Mas aconsella evitar. No és l'únic piròman. Perquè hi haurà investidura, al juliol o al setembre, però la legislatura serà convulsa i curta

José Antonio Zarzalejos

La investidura, Torra i els llumins

Mariona Puig

Artur Mas advertia amb una recuperada sensatesa que no fa falta “provocar més tensions” entre “Espanya i Catalunya”, i es preguntava què era millor, si “un govern que cada dia vulgui calar foc a casa nostra” o un altre (amb referència al de Sánchez) “que no ens resolgui la situació, però que com a mínim no vingui amb els llumins”. Com a reflexió migpensionista, les interrogants retòrics de l’expresident de la Generalitat servien per enfocar els esdeveniments des d’una perspectiva una mica constructiva. Perquè hi ha un fet cert: Catalunya ha apostat d’entre el constitucionalisme pel socialisme del PSC perquè, en coordinació amb el PSOE de Sánchez, dissenyi una sortida a la crisi derivada del fracassat procés.

Si per a tot Espanya seria important –per improbable que sembli en aquest moment– disposar d’un Govern amb un horitzó d’estabilitat, més encara ho seria per als interessos de Catalunya. ERC s’ha instal·lat en aquesta tesi al defugir el bloqueig a la investidura de Sánchez i fer servir un llenguatge més tou políticament. Espera comprovar si el socialista aconsegueix la coalició amb UP sense Iglesias però amb Montero o altres pesos pesants –o no– del partit morat. La manca d’entesa amb JxCat, no obstant, s’incrementa a mesura que els republicans s’aproximen a fórmules pragmàtiques.

Quim Torra desitjaria que a Madrid es formés un govern en què es produeixi la hipèrbole d’Artur Mas, és a dir, que “vingui amb llumins” a Catalunya. És veritat que, escapçada ja pel Constitucional la tesi del 155 immediat i permanent que propugnaven les dretes, la ciutadania catalana ha prioritzat d’entre les constitucionalistes l’opció amb més centralitat, que és la del PSC. Cal remetre’s no només als números del 28-A i del 26-M, sinó també a la capacitat d’acord dels socialistes (Ajuntament i Diputació de Barcelona) i als sondejos com el d’aquest diari, publicat dilluns passat.

Però l’actual president vicari de la Generalitat no només és un ludòpata de la política. També sembla afecte a la piromania. Ho acaba de demostrar amb la publicació d’un article (‘La Vanguardia’ de dimecres passat) en què sota el pretenciós titular de “El convido a mirar lluny” (¿però on?), Torra es decanta pel no a la investidura de Sánchez si l’eventual president del Govern no posa a sobre de la taula la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El titular de la Generalitat s’inclina per encendre els llumins que Mas aconsella evitar. Una actitud que comporta la lògica d’enfangar el terreny, persistir en l’error i perseverar en el com pitjor, millor, que és l’única sortida dels seguidors de Carles Puigdemont a qui la barreja de frustració i impotència provoca una irracionalitat política que no té manies: ni tan sols considera els interessos més elementals i bàsics d’una Catalunya amb risc d’empantanegament en una Espanya que juga, irresponsablement, al col·lapse polític i institucional.

Cicatrius

Per a Catalunya el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez resultaria més incendiària políticament que per a la resta d’Espanya, tot i que la investidura, si l’aconsegueix, auguri una legislatura curta després del seu duel amb Iglesias. Endinsar-se a la tardor –entre setembre i octubre– sense un Govern en plenitud de funcions (que és el que pretén Waterloo i, per tant, Torra) suposaria una acumulació indigerible socialment i institucionalment d’esdeveniments: la Diada i la sentència del Suprem resultarien les fites més emblemàtiques, però no les úniques. Perquè, si existeixen noves eleccions al novembre, la campanya i els comicis se sobreposaran a les necessitats catalanes de renovar el Parlament i resetejar el país després d’un esforç secessionista estèril que ha cobert de cicatrius Catalunya i la resta d’Espanya.

Si passés aquesta hipòtesi de confusió, i segons advertència de l’irreconeixible Gabriel Rufián, el marge de maniobra d’ERC seria molt menor que aquest juliol de calors i aclaparaments, i la societat catalana no disposaria d’un recurs essencial per corregir el rumb: un interlocutor a la capital d’Espanya que, instal·lat amb força en les declinants institucions catalanes (el PSC) comptaria amb mecanismes a Madrid per embastar una sèrie de mesures pal·liatives a la crisi.

Hi ha alguna cosa de bogeria col·lectiva en un país com Espanya que en quatre anys celebraria quatre eleccions generals i el Govern central del qual hauria estat més de vint mesos, de quaranta i vuit en funcions, vivint d’uns Pressupostos Generals aprovats per un govern censurat (els del 2018) i sense capacitat per nomenar ministres cessants (és el cas de Josep Borrell i pot ser el de Nadia Calviño), ni aprovar projectes de llei ni decrets llei. I és insensat que la invitació del president de la Generalitat a Pedro Sánchez sigui a “mirar lluny”, cap a un horitzó irrealitzable d’autodeterminació a què li falta el recolzament del dret i de la majoria social.

Piròmans

En definitiva, si el secretari general del PSOE no surt investit –i sense alternativa a la seva candidatura– l’esquerra assumeix un risc suïcida de fracàs davant d’unes noves possibles eleccions i Espanya s’endinsa en un camí descontrolat de precarietat institucional just quan registra la pitjor crisi constitucional de la seva recent història democràtica. I quintacolumnistes emboscats –com Torra– es disposen a acostar el llumí encès al bidó de gasolina. No és l’únic piròman. A la seva manera també ho ha sigut Iglesias i a la seva, Rivera. Fins i tot Sánchez al gestionar de forma tan brutal una relació amb el líder d’UP que trenca irreversiblement les seves relacions. Hi haurà investidura, potser, però la legislatura serà convulsa i de durada imprevisible.