Anar al contingut

La complexa investidura

Així és el pacte a la portuguesa que reclama l'esquerra a Espanya

Les forces del Govern lusità van aparcar les seves diferències i es van centrar en una agenda comuna que ha donat lloc al "miracle" portuguès

El Bloc d'esquerres i els comunistes no van reclamar als socialistes entrar a l'Executiu, sinó només el compliment dels temes pactats

Efe / Mar Marín

GRAF2212 LISBOA 02 07 2018 - El presidente del Gobierno Pedro Sanchez d conversa con el primer ministro portugues Antonio Costa i durante el encuentro que han mantenido hoy en Lisboa EFE Ballesteros

GRAF2212 LISBOA 02 07 2018 - El presidente del Gobierno Pedro Sanchez d conversa con el primer ministro portugues Antonio Costa i durante el encuentro que han mantenido hoy en Lisboa EFE Ballesteros / Ballesteros (EFE)

El PSOE i Podem estan immersos en unes complexes negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez amb l’objectiu últim de formar un govern d’esquerres estable a Espanya. Els continus esculls i problemes que apareixen després de les reunions entre  Sánchez i Pablo Iglesias fan témer que aquest pacte no es produeixi. Als sectors d’esquerres miren cap a Portugal i somien emular el pacte a la portuguesa, l’aliança d’esquerres que governa el país veí.

A Portugal, l’aliança que semblava impossible –batejada despectivament com a ‘geringonça’ (nyap)– entre el Partit Socialista (PS), el Partit Comunista (PCP) i el Bloc d’Esquerra (BE)– suma 122 dels 230 escons del Parlament lusità. I és a punt de concloure la legislatura més estable de les últimes dècades.

¿Com es va convertir en realitat aquest acord, conegut ja com a pacte a la portuguesa? ¿Com han gestionat les tres formacions l’acord i la seva participació en el Govern? Intentarem explicar les claus d’aquest èxit que les esquerres anhelen per al Govern d’Espanya.

Model envejat

Ens remuntem al 2015, quan la coalició conservadora liderada per Pedro Passos Coelho –primer ministre des del 2011– es va quedar a un pas de la majoria absoluta. El seu Govern va durar tot just 10 dies. El Partit Socialista (PS), castigat per les urnes i relegat a l’oposició després de sol·licitar un rescat de 78.0000 milions d’euros, va impulsar una moció de censura conjunta de l’esquerra.

Ofegat per la crisi, l’atur i les retallades, pocs confiaven que un inèdit pacte d’esquerres que semblava inviable amb prou feines quatre anys abans aconseguiria treure Portugal del forat i transformar el país en un model envejat pels seus veïns.

Ara, per primera vegada en la història democràtica recent de Portugal, el primer ministre pertany a un partit que no va guanyar les eleccions. I, segons les enquestes, tornarà a governar després de les legislatives d’octubre.

Pragmatisme i responsabilitat

¿Per què Portugal és l’únic país europeu on una aliança d’esquerres s’ha traduït en un govern estable? Hi ha múltiples respostes, però els analistes coincideixen a dir que, a més del dramàtic escenari econòmic del 2015 –amb un país del qual la troica europea havia sortit tot just un any abans i asfixiat per l’austeritat–, el pragmatisme i la responsabilitat dels líders de l’esquerra van ser determinants.

Així, va ser clau el primer ministre, António Costa, fill d’un dirigent comunista, hàbil negociador i amb àmplia experiència política. Durant la crisi, es va desmarcar de la vella cúpula del PS –que es va cremar amb el rescat– i es va alçar amb el lideratge del partit. Amb l’experiència de l’alcaldia de Lisboa (2007-2015), va abraçar l’"alternativa a l’austeritat" en la seva cursa electoral.

Jerónimo de Sousa, secretari general del PCP –l’únic partit comunista que encara es declara leninista–, també es va revelar com un polític pragmàtic capaç de cedir en alguns dels seus principis per desbancar la dreta.

Al Bloc, integrat per corrents d’esquerres que van des del marxisme fins als anticapitalistes, el lideratge de dones joves, com Catarina Martins, va marcar la negociació.

Aparcar les diferències

Conscients de l’abisme que els separava en temes fonamentals, com Europa i l’OTAN, les forces d’esquerra van aparcar les seves divergències per segellar un programa comú. "Van deixar de banda les diferències insalvables per donar prioritat al que els unia, que era travar la dreta", explica Boaventura de Sousa Santos, director emèrit del centre d’estudis socials de la Universitat de Coimbra.

A l’agenda comuna, augment del salari mínim, millores per als funcionaris, final de les privatitzacions, apujada de les pensions, mesures contra l’atur i augment de la inversió en salut i educació, entre d’altres.

En cap moment, subratlla Sousa Santos, es va plantejar l’entrada del PCP o el Bloc a l’Executiu. L’aliança es va limitar a recolzament parlamentari a canvi de compliment del pacte.

Els socialistes ho han respectat, en termes generals, amb episodis que van posar a prova la fórmula, com la reforma laboral aprovada amb la dreta. "El Partit Socialista va cedir tornant rendes d’una forma més ràpida, amb augments del salari mínim i recuperació salarial dels funcionaris. Comunistes i BE van cedir en la disciplina pressupostària i en la política europea", resumeix el sociòleg António Costa Pinto, de la Universitat de Lisboa.

Les xifres del "miracle" portuguès

De la mà de la 'geringonça', Portugal ha remuntat la crisi i consolida l’estabilitat. Les xifres són contundents. Creixement del 2,1% l’any passat, amb un dèficit del 0,5% del PIB i un atur que voreja el 6%. Es van actualitzar salaris i pensions i es van frenar les privatitzacions.

La troica, que va intervenir amb el dogma de l’austeritat, va acabar per parlar del "miracle" portuguès. Un "miracle" que transcendeix fronteres: el ministre de Finances, Mario Centeno, lidera l’Eurogrup, António Guterres és secretari general de l’ONU, i António Vitorino és president de l’Organització Internacional per a les Migracions.

Les diferències amb Espanya

Mentre Portugal afronta les legislatives de l’octubre vinent en un clima d’estabilitat, Espanya no aconsegueix allunyar el fantasma d’una nova convocatòria electoral. ¿Per què no és possible una 'geringonça' a l’espanyola?, es pregunten al país lusità.

Per començar, Portugal és una república semipresidencial i no té nacionalismes ni partits d’extrema dreta ni extrema esquerra. Hi ha també una "diferència de conjuntura", segons Costa Pinto. "A Portugal, la unitat d’esquerra va respondre a l’amenaça de la dreta i de continuació de l’austeritat". No és l’actual escenari d’Espanya.

A més, apunta, "la crisi del sistema de partits a Espanya va ser més dramàtica que a Portugal" i el model partidari es va fragmentar.

Els protagonistes són també diferents. "Pablo Iglesias reivindica la presència en el Govern, mentre que l’esquerra portuguesa ha decidit quedar-se’n fora", destaca Sousa Santos. Entrar en un govern, afirma Sousa Santos, multiplica les possibilitats de ruptura en cas de desacord i amb els problemes autonòmics d’Espanya, les possibilitats de ruptura serien particularment grans.

Malgrat les seves semblances ideològiques, les estratègies del BE i Podem són molt diferents. Amb un 10% de vots, "per créixer electoralment, el Bloc va anar moderant les seves posicions", explica Costa Pinto.

"No dona per a casament"

Reforçat per l’avenç socialista en les municipals del 2017, el primer ministre portuguès admetia l’any passat que les diferències amb els seus aliats "difícilment poden ser ignorades. "Dona per ser amics, però no per a casament", afirmava Costa.

Ara, a tres mesos de les legislatives, les enquestes auguren un triomf del PS, tot i que no revelen si aconseguirà majoria absoluta o haurà de pactar de nou. Una de les últimes enquestes atorga al PS un 39% de vots, seguit del centredretà PSD (28%). Comunistes i BE es quedarien amb el 8% i 9%, respectivament. I un 27% de l’electorat apostaria per repetir la 'geringonça'.

Caldrà esperar a l’octubre per veure si els socialistes són capaços de recuperar la seva solteria o reediten el concubinat amb l’esquerra.