LA CAUSA PER L'1-O

Judici a les formes

Les actituds de to altiu no són infreqüents en els nostres tribunals, però han de ser abolides de les sales de justícia

undefined45870359 graf6894 madrid 12 11 2018  fotograf a de archivo  tomada el190211153425

undefined45870359 graf6894 madrid 12 11 2018 fotograf a de archivo tomada el190211153425 / Rodrigo Jinenez

4
Es llegeix en minuts
Jordi Nieva-Fenoll
Jordi Nieva-Fenoll

Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona. Analista d'Agenda Pública

ver +

Aquesta setmana hem vist el magistrat Manuel Marchena, habitualment correcte en les formes i, fins i tot, redundant en la gentilesa, protagonitzar algunes intervencions que, amb el màxim respecte, em veig obligat a qualificar de desafortunades.

Com sap qualssevol dels advocats que llegeixin aquest article, les actituds de to altiu, per desgràcia, no són infreqüents en els nostres tribunals. Tampoc, en els d’altres països. Però han de ser abolides de les sales de justícia. No condueixen a res, infonen temor i frustració en els participants en els processos i són letals per a la deguda pràctica de la prova testifical, que necessita la serenitat del testimoni perquè recordi correctament, perquè l’estrès és un enemic de la memòria, com ho sap qualsevol que ha fet un examen. Els interrogatoris que assetgen els testimonis, tan freqüents en la cinematografia, són simplement desastrosos.

Tampoc és acceptable la ironia, de la qual ja hem vist diversos exemples en aquest procés, sense anar més lluny cap a un dels lletrats, a qui, després d’un silenci seu realment difícil d’entendre, se li va dir amb sorna que havia de portar les preguntes pensades de casa. O la referència a les "dècimes" o "estat febril" d’una testimoni, quan aquest estat va ser referit al voler explicar per què només va estar una part del dia en un centre de votació, cosa que és rellevant per a la seva credibilitat. També es va parlar del seu "estat d’al·lucinació", al descriure la testimoni amb aquesta paraula –al·lucinada– la seva estupefacció davant l’actuació policial. A més, no se li va deixar declarar sobre això i tampoc sobre el seu "sentiment de por" a l’ésser, segons el magistrat, percepcions sense rellevància jurídica. No obstant, sí que tenen aquesta rellevància, perquè en el procés s’està intentant determinar l’element de la "violència" per al delicte de rebel·lió, cosa que fa particularment interessant saber com es van sentir aquelles persones a qui genèricament s’atribueix aquesta suposada violència, tot i que no estiguin assegudes al banc dels acusats.

De fet, si s’impedeix als testimonis declarar sobre percepcions emocionals, des del punt de vista de la imparcialitat no s’entén com una lletrada de l’administració de Justícia va poder dir, entre moltes altres explicacions similars, que havia sentit "por". O fins i tot per què diversos policies van poder expressar sense contratemps que van veure "cares d’odi" en els manifestants, o bé que aquest odi era, segons l’opinió dels companys del policia declarant –ni tan sols del mateix policia–, comparable als anys del conflicte basc.

També vam sentir com a declaracions d’aquesta mateixa testimoni, que va expressar en to de denúncia una relació de proximitat amb Jordi Cuixart –fa temps que tinc un cafè pendent amb ell–, el magistrat va utilitzar la mateixa ironia, quan el que corresponia era simplement recordar a la testimoni que havia de contestar sense circumloquis. Lamentablement, en l’interrogatori, el lletrat va acabar dient que no formularia més preguntes davant la inadmissió d’algunes pel magistrat, i ell va contestar: "Correcte, molt millor". No és fàcil dirigir un procés d’aquestes característiques, però aquestes relliscades dialèctiques no s’han de produir. Sobretot perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans està pendent d’ells, com es va veure en la sentència del 'cas Otegi' del 6-11-2018.

Llengües cooficials

Notícies relacionades

Finalment, un testimoni va demanar parlar en català, demanda que va ser impedida persistint en una interpretació literal de l’art. 231 de la llei orgànica del Poder Judicial, que efectivament només permet l’ús de llengües autonòmiques en els tribunals de territoris amb llengua cooficial. No obstant, s’hauria d’entendre que el Tribunal Suprem no és un tribunal de la Comunitat de Madrid, sinó de tot un país, on es parlen oficialment quatre llengües, i que per això hauria de reflectir la pluralitat lingüística que la Constitució reconeix. No s’hauria d’oblidar que interpretacions com aquestes fan sentir estrangers al seu propi país molts ciutadans espanyols, perquè no poden expressar-se en la seva llengua mare davant un tribunal del seu país, a diferència dels que parlen com a primera o única llengua el castellà. No es tracta d’imposar les llengües autonòmiques, sinó que consisteix a no obligar els ciutadans a utilitzar una llengua que, per bé que coneguin, no els és pròpia, no existint, a més, obligació constitucional d’utilitzar-la, voluntarietat que hauria de ser clarament reflectida en la llei i en les seves interpretacions. En qualsevol cas, la conseqüència que un testimoni utilitzi una llengua cooficial davant un tribunal estatal no ha de ser la seva expulsió de la sala i la seva imputació penal, com va anunciar el magistrat.

El procés està arribant a la seva fi. Ha sigut extens –tot i que no tant com d’altres–, però, salvant la incomprensible presó d’alguns dels acusats, s’ha desenvolupat en una atmosfera en general pacífica que ajuda la imatge del tribunal. És important no perdre aquesta línia en el tram final.