Anar al contingut

DES DE MADRID

Iceta i la gestió del fracàs

El Senat és la clau del 155 i té dret de veto sobre el sostre de despesa i impulsa la conferència de presidents

El líder del PSC ha salvat el partit del naufragi i va renovar el protocol de vinculació del PSOE el 2017

José Antonio Zarzalejos

Iceta i la gestió del fracàs

Andreu Dalmau

En homenatge i record al meu amic Alfredo Pérez Rubalcaba

El procés sobiranista, en els seus objectius últims i radicals, ha fracassat, tot i que l’independentisme tingui vivacitat i energia social com demostraria l’‘entrisme’ de l’ANC  en la Cambra de Comerç de Barcelona. Una victòria significativa en l’àmbit empresarial però que no oculta els símptomes de l’extrema fatiga del duel separatista amb l’Estat. Els dos últims incorporen significacions diferents. El primer va ser la desmesura perpetrada per la directora general de memòria històrica de la Generalitat al camp d’extermini nazi de Mauthausen diumenge passat. L’evocació allà als suposats “presos polítics” catalans va resultar un autèntic despropòsit ètic i cívic que parla de la pèrdua de referències dels responsables polítics sobiranistes més hiperventilats.

El segon símptoma del fracàs del discurs secessionista ha resultat ser l’aval del Tribunal Suprem i del Constitucional a la candidatura de Carles PuigdemontToni Comín i Clara Ponsatí a les eleccions al Parlament Europeu. No és possible casar aquesta empara a tres de fugits de la justícia espanyola i acusats de greus delictes amb el mantra que Espanya és una democràcia ‘a la turca’. Molt al contrari, el model espanyol és plenament garantista i ofereix un exemple de respectuosa protecció als drets fonamentals. Puigdemont i els seus companys escapats potser haurien desitjat ser exclosos de la llista europea per victimitzar-se i acreditar així les seves invectives contra la democràcia espanyola. Per fi, és eloqüent l’enquesta  del CEO: per primera vegada en dos anys són més els que no volen la independència que aquells que la volen.

Al futur Govern que presideixi Pedro Sánchez li correspondrà la gestió del fracàs del procés sobiranista. Serà una operació molt delicada perquè el procés encara podria produir rèpliques i caldrà actuar hàbilment perquè el fiasco del 2017 no s’interioritzi com una nova i frustrant derrota. Es tractaria, en definitiva, que se superés la crisi sense prepotències, amb discreció, sense causar en el seu tram final més danys dels ja produïts. En aquest propòsit juga un paper important el Senat i el seu previsible presidentMiquel Iceta, primer secretari del PSC que va obtenir un molt bon resultat el passat 28-A, significatiu que una part majoritària del constitucionalisme desitja alguna mena d’entesa amb ERC, ara hegemònic en el camp sobiranista.

Les potencialitats de la institució

El PSOE es va fer les passades generals amb 121 dels 208 membres del Senat, la Cambra territorial. Durant la legislatura passada es van descobrir les seves potencialitats. L’autorització per aplicar mesures governamentals d’intervenció a l’empara de l’article 155 correspon a la majoria absoluta dels senadors. I, per si fos poc, el Senat assumeix l’aprovació definitiva (és a dir, té dret de veto) del sostre de despesa, un requisit imprescindible per tramitar i aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat. A més, el president de la Cambra és l’amfitrió de la conferència de presidents autonòmics. A aquestes funcions es poden afegir altres que no són menors: el control al Govern, simultani amb el del Congrés, les compareixences de presidents autonòmics i la segona lectura de les lleis aprovades a la Cambra baixa.

La Cambra alta és peça clau en una reforma federal de l’Estat per la qual aposten els socialistes catalans

Però n’hi ha més: el Senat és la instància representativa la reforma de la qual –amb altres– federalitzaria l’Estat, molt en la línia dels documents programàtics del PSOE impulsats pel PSC. Tot i que no hi ha possibilitats reals d’una modificació constitucional a mitjà termini, podria haver-n’hi en el llarg, i plantejar-se gairebé immediatament l’inici dels estudis –alguns de ja fets sobre com s’ha de conformar el Senat en un Estat amb una clara vocació federal, tan pròxima a l’autonòmica vigent.

Per això Iceta resulta un home adequat per ser al capdavant de la Cambra alta en aquesta legislatura. La seva designació incorpora un missatge a Catalunya –a la sobiranista i a la constitucionalista però també al conjunt d’Espanya. Els polítics catalans han d’assumir responsabilitats d’Estat i la seva escassetat en els comandaments del poder central ha sigut un dels dèficits més perjudicials per a la bona integració catalana en la política general.

A la missió de gestionar el fracàs del procés sobiranista –i de no fer-ho matusserament, ni per defecte ni per excés Iceta pot complir un paper substancial quan es donin les condicions que defineixin el nou marc en què Catalunya desenvoluparà la seva vida institucional: després de la sentència del Suprem i després d’unes noves eleccions catalanes que, segurament, dibuixaran un mapa de poder diferent a l’actual a la Generalitat. Des d’aquest punt de vista, resultaria increïble –per filibuster i deslleial que es torpedinés la seva designació com a senador autonòmic el pròxim dijous en el Parlament.

Sentit polític

És veritat que Iceta s’haurà de disciplinar. Ho farà perquè no és home superb i quan l’ha traït la seva verbositat en relació amb temes delicats com la presó preventiva dels polítics catalans, el seu possible indult o l’especulació sobre què faria l’Estat si un eventual 65% de catalans apostessin per la independència ha sabut rectificar. També s’ha de valorar una cosa important d’Iceta: ha sigut el líder que ha salvat del naufragi el PSC després que el socialisme català fos la pedrera de dirigents secessionistes (Comín, Ernest MaragallFerran MascarellJoan Ignasi Elena...) que ha provocat en el socialisme espanyol una hostilitat superada quan l’actual primer secretari del PSC va firmar el març del 2017 amb Javier Fernández un nou protocol amb el PSOE que va posar fora de perill la unitat d’acció de tots dos a Catalunya. Per això, la seva designació a la presidència del Senat té un inqüestionable sentit polític.