El miratge de Colón

“I la gent de Sevilla, la de València, la d’aquí, ¿on són?” es preguntava l’afiliat de Vox José García mentre pujaven els percentatges de vot escrutat sense que els escons passessin de 24 als monitors de televisió col·locats davant de l’hotel Fénix de Madrid, lloc de cita del partit d’extrema dreta per a la seva nit electoral.

I amb la seva perplexitat venia a explicar la paradoxad’una formació que va congregar gentades a València, Leganés, Sevilla i Madrid i es va quedar amb un 20% menys de diputats dels que li auguraven les enquestes i encara menys dels que, la setmana passada, li exageraven els ‘trackings’. Vaja,com si el final de campanya de la plaça de Colón hagués sigut un miratge.

Es diria que quan el número dos del partit i advocat de la causa del procés, Javier Ortega-Smith, va convidar el públic congregat a corejar «‘Puigdemont, a prisión’», va ser aquesta l’única consigna seguida amb veritable entusiasme a la plaça, amb un ambient una mica impregnat de la torrentera melancòlica que baixava pel carrer veí de Génova, on té la seu el PP, expartit de molts dels congregats per Vox.

Però sense llàstima ni empatia: el cisma de la dreta fa pinta que durarà. Els seguidors d’Abascal el van ovacionar molt quan, pujat a una bastida de focus i barres d’acer, va dirigir un missatge precisament a la Génova de Pablo Casado: que no responsabilitzin Vox de la seva desfeta, que es culpin a ells mateixos per no haver sabut defensar Granada, dit en termes d’aquesta reconquesta a què tant al·ludeix. És a dir, per “haver tingut 186 escons i no haver sabut oposar-se a la dictadura progre”.

A l’ombra de la bandera

Diversos eixos simbòlics de la capital creuen el punt triat per Vox per concentrar-se, tot i que no tots els madrilenys sàpiguen que en la seva llista de carrers hi ha una plaça dedicada a Margaret Thatcher, la utilitzada per Santiago Abascal per saludar els seus fidels.

El quadrat de granit que l’alcaldessa Ana Botella va reanomenar en honor a la reina del neoliberalisme no és precisament la gegantina Tiananmen: al recinte madrileny a penes podria disputar-se un partit de pàdel, encaixonat com està entre la Castellana i el deteriorat edifici que va ser seu del Banc de Madrid, aquella banca ‘pija’ d’inversió que va acabar al desguàs de cent plets i un concurs de creditors. I tot i així, hi havia buits entre la gent, res dels plens de la campanya.

La plaça queda a l’ombra de la gran bandera de la plaça de Colón, i a la porta d’un bar americà freqüentat aquest diumenge per turistes perplexos. Les altres nits, la plaça Thatcher és dormitori d’indigents. Els seus residus, llaunes i cartrons, envoltaven pels racons el públic més entusiasta, senyores de mitjana edat amb pulsera ‘rojigualda’ i un parell d’homes amb la creu de la Borgonya requetè al pit que havien arribat aviat per agafar els millors llocs.

El José n’era un. “He vingut perquè és la primera vegada que un partit que voto entra al Congrés –explicava–. Per mi això és nou”. Si bé s’hi va afiliar quan els socialistes van guanyar la moció de censura a Rajoy, el José va començar a pensar més en política després de viure el que va viure com a jardiner quan treballava al costat de l’estació de Santa Eugenia l’11 de març del 2004, i que va entrar a recollir cadàvers

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

“Tot això és molt estrany, no es descarta la trampa”, li corroboraven unes senyores contrariades per no haver fet el ‘sorpasso’ a Ciutadans, en una concentració en què molts grupets semblaven tertúlies d’Intereconomia, fins i tot amb els sobrenoms propis dels mitjans que freqüenta la tribu: “Mira, Echeminga Dominga”, deien al veure Echenique, el secretari d’Organització de Podem, a la tele.

“Bah, no les mireu, totes manipulen”, els va etzibar un altre espontani, elManuel, que onejava una enorme bandera espanyola amb una senyera adossada a una canya de pescar telescòpica, d’aquestes que s’utilitzen per atrapar peixos espasa. “No soc català, és per donar-los suport a ells, pobrissons”, s’explicava. I quan Abascal va sortir i va dir a la gent que “una majoria absoluta no habilita a un referèndum que destrueixi la unitat d’Espanya”, ell, sense deixar anar la gran bandera, va tornar al grup animant-lo a cridar: «‘¡Puigdemont, a prisión!’».