Van ajudar milers de republicans a exiliar-se, però els Selva van perdre el 'Sinaia'

"Certifico: haver reconegut el cadàver de...... mort a les 18 hores del dia de la data a conseqüència de diverses ferides penetrants al cap i al tòrax per arma de foc. Paterna, a.... de.... de 1941”

Els metges militars del Grup d’Automobilisme del III Cos de l’Exèrcit de Franco havien d’exercir de forenses al mur de contenció del cementiri de la localitat valenciana. I com que havien d’omplir tants certificats, i sempre amb les mateixes causes de la mort, ja tenien a l’oficina de la seva plana major una plantilla mecanografiada en la qual només havien d’omplir les línies de punts.

Pel que fa a aquesta història, el tinent José Marín Navarro, de torn el 21 de novembre d’aquell any, va inscriure en les línies de punts de dos certificats els noms dels germans José Vicente i Joaquín Selva Galbis. Els seus cossos van anar a parar a la pila de afusellats que encara avui estan a les fosses comunes de Paterna, concretament la 82, primer quadrant, segona fila esquerra, segons l’arxiu funerari local. Aquell escrit forense va tancar un de tants sumaris de consells de guerra que els tribunals militars redactaven aquell "segon any triomfal".

S’obren els ports

Però la història dels Selva, fins avui inèdita, no és una més en aquest 80è aniversari de l’inici de l’exili republicà. La seva història cobra rellevància segons l’explicació del seu net, Emili Jesús Someño Selva:  "Sense el meu avi, molta gent no hauria arribat a Mèxic sana i estàlvia".

Aquest dimarts, 2 d’abril, es compleixen 80 anys d’una resolució de la secretaria de Governació dels Estats Units de Mèxic que va obrir els ports d’aquell país a l’exili republicà espanyol. Franco havia emès la seva part de la victòria el dissabte 1 d’abril, i Mèxic va contestar diumenge amb una ordre del seu ministre de Governació, Ignacio García Téllez, que al seu torn executava un pla d’acollida que el president Lázaro Cárdenas venia meditant, en contacte amb les autoritats republicanes, des de finals del 1938.

Vicente Selva, llaurador, socialista, havia sigut alcalde de Villanueva de Castellón (durant la II República, Castelló de la Ribera) per Esquerra Republicana, el partit d’Azaña, però va exercir, a més, funcions d’assistència al contingent republicà des que, el 1938, l’exèrcit franquista parteix en dos el territori Est de la República arribant al mar i aïllant Catalunya. Tenia 34 anys quan va acabar la guerra. El seu germà Joaquín, també camperol, estava allistat a la Guàrdia d’Assalt. Fa 80 anys, ell en tenia 27.

Selva i el seu germà, amb diferents papers, formaven part de la cort –i cohort– d’auxiliars que acompanyaven el Govern de la República en el seu desplaçament des de València fins a Barcelona. I allà es van quedar, per mala sort seva, en comptes de seguir cap a França.

"El meu avi va treballar en una naviliera hispanomexicana en la preparació del que havia de ser el primer viatge d’evacuació de famílies republicanes. Sabia que Mèxic, tard o d’hora, acolliria els espanyols", relata Emili Someño, músic i activista cultural les dues principals missions del qual, explica, són recuperar les tonades tradicionals valencianes i recopilar la informació referent als seus antecessors "perquè la seva història no es perdi", diu.

El febrer del 1939, mentre les tropes franquistes s’assentaven per tot Catalunya, a París el doctor Juan Negrín posava en marxa l’embrió del Servei d’Evacuació de Republicans Espanyols (SERE), l’organisme que organitzaria després els nolis de republicans per creuar l’Atlàntic.

Que embarquin tots

En les ocasions en què va donar informació des de Barcelona, el Vicente, ajudat pel seu germà Joaquín, "també va incloure persones republicanes de dretes que corrien perill –explica Someño–. Enginyers i metges de famílies riques que van pujar als barcos es van salvar pel meu avi. Ell deia que era necessari carregar tota la gent possible, perquè es temia el pitjor. Tot i que, al final de la guerra, ningú pensava que els vencedors farien tantes barbaritats".

Tota la gent possible va ser 25.000 persones, segons les dades del govern mexicà. Un contingent d’exili filtrat al començament, no tant pels criteris de Vicente Selva com pels de vàlua professional i perfil "revolucionari clar", segons instruccions que des de la Ciutat de Mèxic rebien els ambaixadors Gilberto Bosques (a l’Espanya republicana) i Luis Rodríguez, a França.

L’Emili no sap com el seu avi va acabar treballant en la preparació de nolis i embarcaments. Sí que sap que això els ho va explicar José Vicente a la seva mare i a un altre germà, Emilio, que va acabar al Valle de los Caídos. I també que els va parlar d’un barco amb un nom romanès estrany: el ‘Sinaia’.

Estimada mare

La família d’Emili Someño Selva guarda al voltant de 200 cartes del Vicente, l’avi, i del seu germà, la majoria targetes postals carceràries que els ha ajudat a recopilar i ordenar l’expert Matías Alonso, coordinador del Grup Recuperació de la Memòria Històrica (GRMH) de la Comunitat Valenciana. En les missives no hi ha especificacions, que recordi l’Emili, sobre nolis i llistes. No era qüestió de deixar-ho per escrit quan el Vicente ja estava pres a la presó d’Alzira, i les seves comunicacions se sotmetien a censura.

En una d’aquestes postals, del juliol del 1940, el Joaquín es dirigeix a Consuelo Galbis, la seva mare, intentant treure-li ferro a la seva situació: "Segur que serà més jove per estar més descansada", li diu.

La postal va viatjar de presó a presó. La remeten els germans Vicente, Emilio i Joaquín des de la d’Alzira fins al convent de Santa Clara, a València, reconvertit en penal, on havia sigut reclosa la mare.

"Crèiem que a aquestes hores ja seríem a casa, però com que no ha sigut així, ens hem de resignar i tenir sang freda i bona fermesa per suportar el poc que ens queda, amb la convicció de l’honradesa i amb la fe completa que aviat ens fondrem en una abraçada", li escriu el Joaquín. I, per apartar-la de preocupacions, li explica: "Aquí estem millor que a casa [...] jo canto més que un canari".

Caçats a Barcelona

Al febrer de 1939, després de l’entrada de Yagüe a Barcelona, Vicente i Joaquín es van amagar en un magatzem de ferro vell a prop del port, a la carretera de Mataró, segons els informes policials que obren el sumari. I hi van aguantar quatre mesos sense que el nou aparell repressiu els trobés. "En comptes d’anar-se’n a França i pujar ells en algun barco, es van amagar. Però el meu oncle era jovenet i tenia una nòvia, i va voler anar a veure-la", relata l’Emilio. La Policia el va seguir, i el vuit de juny els va caçar tots dos.

L’acta de detenció i presentació dels germans a la Comissaria d’Investigació i Vigilància de Barcelona relata com els dos germans van intentar escapar-se. El Joaquín, segons l’acta, "va intentar escapar-se i se li van haver de disparar diversos trets perquè fos sotmès, la qual cosa es va aconseguir després d’una carrera de més d’un quilòmetre". El seu germà José Vicente, va intentar "llançar-se del cotxe al ser conduït a la comissaria d’Horta, intentant, així mateix, una vegada dins del calabós, forçar la porta, amb ànim d’escapar-se".  

Ja gairebé era estiu. Cinc dies després, va arribar al port mexicà de Veracruz, i procedent del port francès de Sète, un primer vaixell contractat pel SERE, amb capacitat per a 654 passatgers però ocupat per 1.599. A les seva borda, aquell nom estrany: Sinaia. I abans que detinguessin els Selva n’havia arribat un altre, l’‘Ipanema’, el 7 de juliol.

Després se succeirien en l’encreuament de l’Atlàntic cap a l’exili mexicà el ‘Mexique’, el ‘Frande’, el ‘Champlain’, i l’últim, el ‘Nyara’, ja el 1942.

Al Vicente i al Joaquín els van jutjar junts. Els van instruir 200 folis de sumari, una quantitat poc habitual, ja que els consells de guerra sumaríssims amb prou feines es resolien amb deu pàgines. Però és que sobre el Vicente van carregar, com a alcalde, la responsabilitat de 30 assassinats de persones de dretes comesos per partides incontrolades republicanes a la comarca de la Ribera Alta de Castelló. En la inculpació va ser inclòs també el seu germà.

Adhesió a la rebel·lió. Articles 237 i 238 del codi de justícia militar vigent al final de la guerra. La seva pena de mort va ser revisada i confirmada. L’afusellament va tenir lloc, segons aquests certificats, a les 18 hores del 21 de novembre del 1941, ja sense llum en la pineda que envolta al mur de contenció de Paterna. 

Notícies relacionades

Captius, desarmats, atrapats

Fugir a 1.000 quilòmetres de Portbou

Dos dies abans, José Vicente va escriure una carta clandestina de comiat a la Dolores, la seva dona, en què li demana: "No oblidis mai [...] tots els nostres sofriments, pallisses, que en una em van deixar sord i inútil, i les tantes i tantes fatigues i penalitats que he patit, impossibles de relatar [...] El més criminal de tot és estar condemnat a mort sense poder dormir [...], el nostre cervell no acull cap altra esperança que la mateixa mort". I acabava amb un al·legat d’innocència: "S’han acarnissat amb la meva vida sabent que és fals tot allò de què m’acusen".

"No va servir de res el testimoni de gent de dretes a qui el meu avi havia salvat. Ell no tenia res a veure amb aquestes morts, però com que era l’alcalde...", explica l’Emili abans d’acabar: "T’ho prometo: no tenim odi; només pena".