Fugir a 1.000 quilòmetres de Portbou

Els dos desconeguts que es van presentar a casa d’Enrique Vicente Iza a demanar ajuda per passar la frontera de Portugal no eren dos republicans que fugien d’una mort segura a Salamanca, capital del territori franquista. Aquells dos homes van resultar ser policies camuflats, i a qui aquella visita va costar-li la vida va ser a Enrique i al seu fill, Enrique Vicente Valdión.

Els dos Enriques van ser afusellats sota l’acusació de prestar auxili a la rebel·lió a la frontera més perillosa d’Espanya a la tremenda tardor de 1936. Van ser els primers d’una sèrie encara no quantificada d’executats en relació amb la pugna que, entre agost de 1936 i abril de 1939, van lliurar els republicans de l’oest del país per fugir del franquisme.

El lloc de la seva mort està a 1.000 quilòmetres dels passos fronterers de Portbou i el Pertús, els dos principals centres de commemoració del començament de l’exili republicà, del qual aquest 1 d’abril es compleixen 80 anys.

Fuga tot sol

Mentre les columnes de les restes de l’exèrcit de la República creuaven els Pirineros cap a la França democràtica, a l’altre costat del país l’alternativa era internar-se en l’Estado Novo portuguès, el règim feixista d’Antonio de Oliveira Salazar. I no en columnes, ni tan sols en grup, sinó tot sol i de nit, per no ser caçat.

Va ser un sovinteig tràgic de salts de "la ratlla", com es coneix allà la frontera, que va tenir el seu últim mes de tolerància l’abril de 1939. Amb la victòria de Franco, el seu govern i el del seu homòleg portuguès van tancar un Tractat d’Amistat i No Agressió la ratificació del qual havia publicat el BOE el divendres 24 de març de 1939. Quedava una setmana per al que el franquisme anomenaria "dia de la victòria". Amb el tractat, es va acabar certa flexibilitat del govern lusità que, a començaments de la guerra, va permetre a 1.445 espanyols fugits embarcar a Lisboa amb destinació a la Tarragona republicana.

A l’abril de 1939 "la sort de l’escapat, si l’agafaven, depenia del guardinha –nom comú del policia portuguès- que li toqués. Podria detenir-lo, o podria tirotejar-lo a la muntanya", relata Luisa Vicente, professora jubilada i experta en Memòria Històrica de Salamanca que, a més, és neta i neboda dels dos Enriques afusellats.

Per la seva experiència buscant fosses per tota la província, i per les moltes pistes que es perden a la ratlla i no es reprenen a Amèrica ni Europa, sospita aquesta investigadora la possible existència d’algunes fosses en territori portuguès, encara més difícils de trobar que les que ella i Felipe, el seu marit, han anat localitzant amb l’associació Salamanca Memòria i Justícia.

Memòria de mare

De com xiulaven les bales al voltant si es passava il·legalment la frontera ja li va explicar a la Luisa la seva mare, que ha enterrat fa només uns dies. "De vegades passava ella amb la seva mare a buscar cafè a Vilar Formoso, vestides d’homes. I més d’una vegada es van haver d’arrecerar perquè les disparaven".

El contraban de cafè era del poc que quedava a una família a la qual havien arrabassat dos homes. Enrique pare, de 52 anys, i Enrique fill, de 22, a qui anomenaven 'Los Mezquita', eren treballadors d’Electra de Salamanca, i pel seu lloc estratègic tenien uns cobejats braçalets que, a la Salamanca de la guerra, els permetien circular lliurement dins i fora de la ciutat.

Per demanar-los aquests dos braçalets es van presentar, l’agost del 36, dos inspectors de Policia de Valladolid fent-se passar per esquerrans pròfugs. "Els havia portat un traïdor. Al meu avi i al meu oncle els van dir que estaven desesperats, que venien fugint, que els volien matar –relata Luisa–, i els van demanar que els deixessin els braçalets per poder acostar-se fins a la frontera.

El 23 d’octubre de 1936, després d’un ràpid i sumaríssim consell de guerra, un pilot de soldats va treure la vida als Mezquita a la tàpia del cementiri de Salamanca. El dia de l’ajusticiament, l’àvia de Luisa i la nòvia d’Enrique fill havien anat a Burgos, a intentar demanar clemència a Franco. "Portaven avals de bona conducta de l’empresa –relata Luisa–. Un capità els va mirar les cartes i els va dir: ‘Tornin a Salamanca, que amb aquesta recomanació demà mateix seran lliures’. Quan van arribar, estaven ja morts".

Establiments de detenció

Tres anys després, el govern portuguès tenien identificats 22 llocs de pas sec –sense creuar rius– a la frontera comuna. Els exiliats que fugien per Portugal els esperava una sort incerta. En els 40 actuava el CAFARE (Comitè Administrador del Fondo d’Ajuda als Republicans Espanyols) i l’Unitarian Service Commitee, USC, ONG humanitària, però entre 1936 i 1939 només els republicans amb prou diners per embarcar rumb a Amèrica es deslliuraven de la Policia Internacional portuguesa, la PIDE.

El Govern lusità va organitzar "establecimientos de detençao" de fugitius espanyols a les presons lisboetes d’Aljube i Caxias. De nou els diners jugaven el seu paper. Una investigació de l’historiador de la Universitat de València Aurelio Velázquez sobre l’ajuda humanitària a l’exili espanyol han determinat com en aquelles presons el reclús havia de pagar pel seu menjar i llit. Els qui no tenien diners menjaven una ració pública mínima, i dormien amuntegats a terra. Als qui els quedaven fons, els hi donaven cel·les millors.

A partir del tractat hispanolusità, les autoritats portugueses tornaven sistemàticament els republicans caçats. Als qui ja havia detingut abans, perquè no escampessin les seves idees els van començar a confinar en règim de residència forçosa a Caldas da Rainha, localitat a 80 quilòmetres de Lisboa que es va convertir en camp de concentració on els reclosos s’havien de procurar el ranxo. 

Per al 1945, segons les dades de l’USC, hi havia 2.000 espanyols intentant sobreviure amb ajuda de famílies lusitanes i d’altres espanyols ja establerts.

Exhumació amb forense oficial

Aquest primer d’abril serà per a Luisa Vicente especial, no per la rodona efemèride del 80 aniversari d’un exili a què la seva família no va poder accedir, sinó per la realització delsúltims preparatius per a una important exhumació.

Notícies relacionades

El Govern anuncia un pla de xoc per obrir fosses comunes, però no compta amb pressupost

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Després de sis anys d’indagacions i burocràcia, la seva organització ha aconseguit els permisos i els 4.000 euros d’aval per reobrir una fossa comuna en una finca de pas de bestiar al raval de Ciutat Rodrigo. Serà, a més, la primera exhumació d’una fossa comuna que comptarà amb la presència d’un forense de l’Estat.

Salamanca Memòria i Justícia cerca a set veïns, portats en una saca l’octubre de 1936. Entre ells hi anava una republicana coneguda a la zona. La Gaona, l’anomenaven. I Luisa Vicente aposta que els seus ossos seran allà. "Quan la van tancar a la presó de Ciutat Rodrigo amb pena de mort –relata– la Gaona xisclava molt, i els veïns reconeixien la seva veu. A partir d’aquella saca ja ningú va tornar a sentir-la cridar per les finestres de la presó".