80 anys del final de la guerra civil

Captius, desarmats, atrapats

Quaranta-dos camps de concentració estan localitzats i sense investigar a l'últim territori de la República que va prendre el franquisme

Aquest primer d'abril es reobre la fossa 115 del cementiri d'afusellats de Paterna, a la recerca de polítics republicans de 60 localitats

4-anuncios-a-los-republicanos

4-anuncios-a-los-republicanos

6
Es llegeix en minuts
Juan José Fernández

Aquest primer d’abril, 80 anys després de la derrota militar de la II República, el pic i la pala s’enfonsaran a la terra del cementiri de Paterna (València) a la recerca de les restes de 153 homes i quatre dones afusellats per la dictadura en el sinistre primer any triomfal.

Col·laborar en l’exhumació serà la manera de commemorar l’efemèride per a Matías Alonso, coordinador del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica de la Comunitat Valenciana. Després d’anys de tràmits, la seva associació podrà reobrir la fossa 115 d’una de les necròpolis espanyoles amb més víctimes del franquisme. No en va en un dels seus límits hi ha el “mur de contenció d’Espanya”. Així s’anomena de forma no oficial el talús d’un camp de tir militar en què, a partir d’aquell abril, van ser executats 2.238 republicans, gairebé tots sota la paradoxal acusació d’“auxili a la rebel·lió”.

Al cementiri de Paterna ja hi ha hagut altres prospeccions. Aquesta vegada els memorialistes valencians van a la recerca de persones procedents de 60 pobles de fora de la seva comunitat.

Els primers trets de la pau

Hi va haver més morts en altres tàpies, com les del cementiri de l’Est, a Madrid. Però va ser a Paterna on més aviat van començar les execucions que van venir després del que Franco va assenyalar com a “dia de la victòria”. A Madrid la cadena d’ajusticiaments es vsa iniciar 15 dies després, disparant l’escamot a dos presoners. A Paterna, el 3 d’abril de 1939 van ser afusellats 21 presos.

Aquella primera matança dona tota la seva dimensió a l’expressió “captiu i desarmat l’exèrcit roig” que el general Franco va incloure al seu últim comunicat de guerra, firmat el dissabte 1 d’abril de 1939. A partir d’aquell dia, captiu, desarmat i atrapat va caminar per tot el Llevant, des d’Almeria fins a la serra del Toro a Castelló, un enorme contingent de soldats desmobilitzats que no podien arribar al Pirineu, ni a la columna de refugiats camí de França que va immortalitzar Robert Capa.

No hi va haver grans fotògrafs que immortalitzessin la trampa del quadrant sud-est espanyol, un episodi poc investigat i explicat d’aquells març i abril, eclipsat en la historiografia per la dramàtica bossa de combatents al port d’Alacant, a l’espera dels vaixells britànics d’evacuació.

Això passava a la vora del mar, però terra endins, al camp manxec, valencià o murcià, a les serres de Conca i als erms d’Almeria i Alacant “milers d’homes caminaven per camins i dreceres, intentant arribar als seus pobles i cases. O viatjaven en trens plens de policies a la recerca de rojos”, relata Alonso en la seva faceta d’investigador.

“Presenteu-vos al camp de concentració”

Van ser dies de cacera de la qual “de mica en mica en surten dades noves, però falta que, amb tota la potencialitat que pugui tenir l’Estat, i si algun dia s’aprova la reforma en profunditat de la Llei de la Memòria, s’intenti una aproximació per a una comissió de la veritat”, opina Alonso.

Matías Alonso, coordinador del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de la Comunitat Valenciana. / EL PERIÓDICO

A aquells soldats ja sense fusells, ni caps ni regiments, i també a aquells que haguessin tingut càrrecs polítics, des de regidor fins a comissari, es dirigien unsanuncis estremidors publicats a la premsa a partir del primer d’abril. Els encarregava la Columna d’Ordre i Policia d’Ocupació, i per primera vegada esmenten l’existència de camps de concentració.

“Soldats que heu pertangut a l’exèrcit roig, escolteu. Per legalitzar la vostra situació i ser encaminats al vostre destí heu de passar pel camp de concentració per ser classificats”, deia un, bàndol del coronel Antonio Aymat, cap de la columna.

Aquell lloc de cita era la plaça de toros de València. No hi ha un nombre oficial de camps de retenció de presoners durant aquells primers dies, fins que el franquisme va estabilitzar la seva xarxa de concentració. El grup que coordina Alonso en té localitzats 42 sense inspeccionar, trobats en la recerca de fosses comunes perquè “era freqüent que, al costat d’un recinte de detenció, obrissin una fossa per als primers morts, o per assassinats que es cometien de forma descontrolada als camins”, explica l’expert.

Llaunes entre les pedres

Els centres de detenció eren de molts tipus, “des d’esglésies i convents fins a tancats de bestiar, o dependències oficials, com la presó en què es van convertir les Torres de Quart de València. La majoria d’aquells centres només va durar setmanes o mesos i, alguns estaven atapeïts, com l’antic museu faller, habilitat com a presó militar per a 400 persones, però el director del qual es queixava que n’hi havien entregat 4.000”.

En alguns el rastre dels presoners és abundant, com en uns prats als afores de Barraques, entre València i Terol. Els captius que hi estaven concentrats van deixar no poques llaunes de sardines buides incrustades entre les pedres dels ribassos, que encara es poden trobar avui, negres pel rovell però senceres.

El que queda del camp de detenció de presoners republicans de Moncofa, a Castelló. Avui és un plàcid tarongerar. / m.a. blasco

En altres escenaris amb prou feines hi queda la memòria d’algun supervivent. El bosquet que va ser el centre de detenció de Moncofa (Castelló) avui és un pacífic tarongerar al qual hi arriba la brisa del mateix Mediterrani que per les nits gelava als captius d’Argelès-sud-Mer. “De ben segur que aquests arbres no van veure els detinguts –comenta Alonso–. No poden ser de l’època perquè, si concentraven presoners en un camp de fruiters, al poc temps no quedava cap arbre: es menjaven els fruits i cremaven la resta per trampejar la gana i el fred”.

Dos de cada deu homes que es presentaven als anomenats “centres de classificació” van acabar en consells de guerra i posteriorment van ser afusellats. Un nombre mai determinat va sucumbir al tifus, la tuberculosi o la inanició, als camps i a les presons.

Contra els de les idees

Queda per explicar amb profunditat el calvari de les dones, les que perdien el marit i quedaven en la misèria i a mercè de venjances i confiscacions. “Això també és memòria històrica –reclama Alonso–. És l’altra cacera d’aquell abril. Perquè els franquistes volien caçar als de les idees abans que als del fusell. Als pobles, els alcaldes i els regidors eren els primers a ser capturats. Són els que més trobem a les fosses”.

Notícies relacionades

Quan es va estendre l’eco dels primers trets, altres captius, desarmats i atrapats van decidir no comparèixer. “Un oncle meu va salvar la vida perquè no es va presentar a la plaça de toros, i mai van anar a buscar-lo”, relata Alonso.

D’altres arribaven al seu poble i, a l’entrada, algú els avisava: “T’estan buscant. Si et presentes a l’ajuntament, et maten”, i s’amagaven a la muntanya. D’aquesta forma, més desesperada que heroica, es va començar a engrossir la guerrilla, el maquis, a l’últim territori d’aquella República liquidada l’1 d’abril.

“S’ha presentat un grup d’elements falangistes...”

Al quadrant sud-est format per Albacete, Conca, Almeria, Jaén, Múrcia, Alacant i València, aquesta quarta part d’Espanya que encara quedava per ser trepitjada per l’exèrcit franquista, la <strong>setmana del dilluns 27 de març al dissabte 1 d’abril de 1939 </strong>va ser, en el terreny polític, una successió de preses d’ajuntaments per part de partides de falangistes, fins i tot abans que arribessin els militars.