Sánchez no tindrà pietat

El 28 d’abril és una data triada per Pedro Sánchez i el seu equip amb una intencionalitat especialment acurada. Es tractad’avançar-se al 26 de maig –comicis territorials i europeus– i d’enfrontar-se a aquell dia amb el control total de l’instrument (el PSOE) que li ha fallat de forma ostensible els últims 15 dies i que, de nou, com l’octubre del 2016, quan va ser enderrocat pel Comitè Federal del seu partit, va fer miques les seves expectatives. Perquè el “relat d’un fracàs” narrat aquest dijous per EL PERIÓDICO té a veure, sens dubte, amb la negativa dels independentistes a mantenir la majoria de la censura del mes de juny passat. Però no només, ni potser, principalment. L’oposició del PP i Cs no ha puntuat en el fiasco pressupostari. Ho han fet, insisteixo, els independentistes, però també, i de manera molt determinant, el fort nucli de resistència que suporta a contrapel en el PSOE el lideratge de Sánchez.

La “purga” de Soraya Rodríguez i de José María BarredaSoraya Rodríguez José María Barreda, diputats que van discrepar obertament amb la idea del “relator” i van iniciar un foc granejat sobre aquesta pèssima iniciativa governamental –concessiva indirectament a les peticions impresentables de Quim Torra–, i que van ser secundats per barons territorials i pels tronantes Felipe González i,sobretot, Alfonso Guerra en la presentació del seu llibre –durant la qual va compararEspanya amb el Iemen o Burkina Faso–, van trencar l’espina dorsal de l’Executiu. El van obligar a trencar amb republicans i neoconvergents que, amb manifesta deslleialtat, van presentar esmenes de devolució dels Pressupostos, i plantejar, també per malaptesa tàctica del Govern, una transacció impossible: comptes públics a canvi d’introduir en l’ordre del dia el dret d’autodeterminació. L’inici el dia 12 del judici oral penal del procés sobiranista al Tribunal Suprem va acabar per asfixiar el Govern en un ambientd’hostilitat  que a Sánchez li va resultar irrespirable. I el president, que volia guanyar temps, va acabar cedint.

Des que accedís a la secretaria general del PSOE el 2014 –després de guanyar-li les primàries a Eduardo Madina–, el líder madrileny, potser per raons generacionals o per criteris ideològics no connectats sentimentalment amb les dècades precedents del seu partit i, en tot cas, havent de desenvolupar-se en la catàstrofe que a Europa erosionava fins als ossos als partits socialdemòcrates, ha intentat, sense aconseguir-ho, enformar un PSOE diferent, nou, reformulat. No ha pogut fins ara perquè tant en les eleccions generals del 20 de desembre del 2015 (90 escons) com en les del 26 de juny del 2016 (85), Sánchez va perforar el mínim electoral del socialisme. Quan es va negar a abstenir-se en la investidura de Mariano Rajoy per evitar unes terceres eleccions que no auguraven res bo per al PSOE i va flirtejar amb la idea d’aliar-se ja llavors amb els independentistes, el seu partit el va destituir i va armar una gestora (octubre del 2016).

El “resistent” va agafar un cotxe, va recórrer totes les federacions de la seva organització i en unes noves primàries va batre la candidata oficial, Susana Díaz. Però aleshores ell ja havia renunciat a l’escó i era consolidat un grup parlamentari amb molts efectius adherits a la línia tradicional del partit representada pel president de la gestora, l’asturià Javier Fernández. I després, fins i tot la moció de censura –una maniobra fulminant en què els independentistes van veure el cel obert, Rajoy a l’infern i a la Moncloa un president que podria arribar a ser el seu ostatge–, Sánchez ha desenvolupat el seu lideratge amb consciència d’una certa fragilitat, sentint-se vigilat per sectors estratègics del PSOE que, quan va reprendre el camí d’una audàcia sense càlcul (la declaració de Pedralbes i el relator), li van tornar a practicar, concertadament, una clau de judo.

Reescriure el guió 

Notícies relacionades

Sánchez arrisca el 28-A per agafar el PP i Cs a contrapeu

Els Pressupostos: Relat d'un enfonsament

Sánchez, en l’elaboració de les llistes del dia 28 d’abril, no tindrà pietat. Amb aquestes refundarà el partit. Es va a desprendre d’adherències felipistes i guerristes. Deixarà enrere el protagonisme socialista en la Transició, trencarà les línies vermelles per l’esquerra del seu partit, i, en definitiva, cisellarà això que Albert Rivera denomina –i encerta– “sanchisme”, que serà una manera de superar el PSOE que coneixem, un socialisme que ja no té parells a Itàlia, ni a França, ni a Portugal i que decau a Alemanya de manera alarmant. S’ajudarà, segurament, amb el que quedi de Podem o amb les noves fórmules de participació política que són les plataformes cíviques i reescriurà el guió de l’esquerra com farà la dreta, que ha passat d’una a tres sense que se’ls hagi mogut un múscul del rostre ni a Pablo Casado ni a Santiago Abascal i només hagi registrat una ganyota de contrarietat –superable, sens dubte– a Rivera.

Sánchez ja ha donat pistes de per on va: està literalment fart de determinat PSOE. Per això, desafiant les convencions més elementals, ha irromput en les premiaries per a la candidatura a l’alcaldia de Madrid alineant-se amb Pepu Hernández i, rebentant usos i pràctiques habituals, es fa presentar el seu llibre (‘Manual de resistencia’) el dia 21 per Mercedes Milá i Jesús Calleja. Aquests tics del president combinats amb el perfil desprofessionalitzat de molts dels seus ministres –alguns personalitats de galàxies allunyades de la gestió política– delata que el 28 d’abril és un ‘momentum’ fundacional. Rivera diu que això és el “sanchisme”. Potser. Però en tot cas, és la superació del PSOE transicional i la refundació d’un altre. Que la sort li somrigui són figues d’un altre paner.