Anar al contingut
Els Pressupostos: Relat d'un enfonsament

ALBERT GEA

LA CAIGUDA DELS COMPTES

Els Pressupostos: Relat d'un enfonsament

El Govern va preveure des de la tardor el cop de porta dels independentistes i es va preparar per a eleccions

La bronca pel relator, el judici al procés i la reclamació del referèndum van dinamitar l'acord

I. Mármol / F. Masreal / X. Barrena

Aquest és el relat de l’enfonsament d’una legislatura atípica que naufraga de cop en una col·lisió tan previsible com sorprenent, que deixa al conflicte polític a Catalunya sense esperança de resolució i el Govern a l’abast d’un tripartit d’ultradreta  per primera vegada en la història.

Quan els Executius de Pedro Sánchez i Quim Torra comencen a negociar no hi ha raons per a l’optimisme, però sí per a una certa esperança. És estiu. El socialista està en plena lluna de mel després de conquerir la moció de censura. Els dos presidents es reuneixen a la Moncloa, Mariano Rajoy ha tornat al registre de la propietat i Torra proclama que s’ha obert una “nova etapa”. Bufa vent favorable per al ‘Govern bonic’. El Govern català, en canvi, ha de bascular entre dos pols: el del maximalisme i el de la via possibilista. Pols que responen a les dues ànimes que conviuen en l’independentisme.

Sánchez ho té molt clar, això. Abans de veure el president ja hi va haver una reunió bilateral Govern-Generalitat, que va perillar perquè els sobiranistes s’entossudien a incloure en l’ordre del dia el debat sobre el referèndum i que es va salvar amb una fórmula per als annals de la diplomàcia.

La Moncloa té un pla b 

La tardor arriba amb esculls i el Govern espanyol activa, en paral·lel, un pla per si el diàleg fracassa. El gabinet presidencial està convençut que els independentistes bloquejaran els Pressupostos per pressionar, de manera que es preparen per a un escenari que inclou el fracàs dels Comptes públics, eleccions a l’abril i pactar en una mateixa jugada el Govern central i els autonòmics, després dels comicis del 26-M. El pla està preparat a l’espera d’esdeveniments.

Arriba la cita a Barcelona a les portes de Nadal. Contra tot pronòstic, Sánchez i Torra pacten la declaració de Pedralbes i les dues parts surten aparentment satisfetes. Membres del Govern, dirigents del PPPodem i l’independentisme possibilista donen per fet públicament que hi haurà Pressupostos i que la legislatura s’esgotarà el 2020.

A començaments de febrer, en l’esfera política de Madrid (gabinet presidencial al marge) s’acaricia el pacte, però es tensen els nervis per l’inici del judici al procés. El carrer, expliquen dirigents sobiranistes, no entendrà un recolzament als Pressupostos.

L’incendi

L’Executiu central coneix aquesta pressió i s’obre a incloure a la taula de partits formacions estatals i incorporar una figura que doni testimoni del que passa a les reunions, dues reivindicacions dels independentistes, però res d’això ha transcendit.

I llavors es desencadena la tempesta. A primera hora del dimarts 5-F el líder del PSC, Miquel Iceta, parla en una entrevista a TV-3 d’aquesta figura de facilitador. El PP i Ciutadans surten en bloc a parlar de cessió als sobiranistes i d’“humiliació”. Des del Govern i el PSOE a Madrid no entenen per què Iceta en va parlar, quan era una cosa que, si bé ja estava en les converses, no estava prou madurada. En tot cas, asseguren, el dirigent català "va parlar en el seu nom" i no traslladant un globus sonda de l’Executiu. Fonts del PSC al·leguen que la proposta del Govern ja estava per escrit i que Iceta no va dir res que no haguessin explicat abans dirigents del PDECat, informa Roger Pascual.

A la tarda, la vicepresidenta, Carmen Calvo, improvisa una resposta als passadissos del Senat per calmar els ànims, però l’incendi continua, alimentat per la dreta. I no només això. Aquell mateix dia, la consellera Elsa Artadi, respon en una roda de premsa en la qual li pregunten per si el dret a l’autodeterminació  també s’ha d’incloure: “Sí, crec que s’ha d’incloure”.

La Moncloa, conscient de la situació, convoca l’endemà, dimecres 6-F, una roda de premsa per explicar la figura del relator. Calvo compareix, encara medicada per uns implants dentals que li han col·locat. Malgrat el seu afany, la tensió no es rebaixa. Els barons socialistes critiquen Sánchez. Les dretes convoquen una manifestació a la madrilenya plaça de Colón.

Màxima pressió

És dijous. Els independentistes repeteixen en cada entrevista pública la condició del dret a l’autodeterminació. Calvo colla Artadi i el vicepresident, Pere Aragonès, que demanen més temps i senten que el Govern espanyol té pressa. Divendres s’acaba el termini per retirar les esmenes a la totalitat al Pressupost. Els socialistes volen que ERC retiri la seva i que el PDECat no la registri. A la Moncloa Sánchez està a punt de prendre una decisió. Parla amb Calvo fins tard i conclou que han arribat a un punt de no retorn.

Divendres els postconvergents presenten la seva esmena de devolució al Congrés. Calvo parla amb Artadi abans d’entrar al Consell de Ministres; de fet, entra tard i surt una mica abans que acabi la reunió. Torna a trucar als seus interlocutors, aquesta vegada amb Sánchez present. A dos quarts de dues la vicepresidenta envia una última proposta. Amb el relator i taula de partits estatal, però sense la paraula “referèndum”. El Govern de Torra demana més temps. A Sánchez se li ha esgotat la paciència. A les 13.55 Calvo escriu “Entenc que és un no. Sort” i surt a la roda de premsa a informar que les converses s’han encallat. “Ets una valenta”, li llança floretes Sánchez.

Sense tornada enrere

El Govern dona per morts els Pressupostos i la legislatura. Al final no ha servit de res la complicitat que Artadi i Calvo han teixit durant aquests mesos. Diuen fonts pròximes a la vicepresidenta que no per falta de voluntat de la consellera, sinó pel mandat de Waterloo. Els independentistes afirmen que Sánchez va cedir a la pressió de les dretes. “Van ser ells els que es van aixecar de la taula”, apunta una font coneixedora de les negociacions. També indiquen que el Govern els va traslladar que tenien enquestes que recomanaven eleccions sempre que es trenqués aviat amb l’independentisme. “I això van fer. Van actuar amb covardia, sense cap altura de mires ni visió a llarg termini i amenaçats, com sempre, per la por a una repercussió electoral”, apunta aquesta mateixa font.

Diumenge a la tarda, després de la punxada en la manifestació de les dretes, Sánchez decideix convocar eleccions.

No serveixen de res els intents desesperats de Pablo Iglesias abans de la votació de dimecres. Tot i que redacta un document i parla amb totes les parts, Sánchez no farà marxa enrere. Fa mesos que treballa en el pla electoral. Torna a sentir-se un candidat. La ruptura amb l’independentisme s’ha vist en directe per totes les televisions. Té enquestes. Les dretes mobilitzen menys gent de la prevista. I la resta ho decidirà la campanya.