Anar al contingut

Terrorisme islamista a les presons

Ni un gihadista menys

Vuit presons desenvolupen un programa de desradicalització d'islamistes fanàtics; 23 presos el segueixen. Cap se n'ha penedit

Vigilants penitenciaris denuncien falta de mitjans i de traductors d'àrab: n'hi ha 17 per a 82 presons espanyoles, de les quals 27 allotgen terroristes

Juan José Fernández

Ni un gihadista menys

AGUSTIN CATALAN

En dos anys de vigència d’un pla per desradicalitzar gihadistes empresonats, cap ha abandonat cap encara el fanatisme, confirmen fonts penitenciàries.

Tampoc són gaires els sotmesos a tractament. De 252 radicals islàmics reclosos a les presons espanyoles, 23 han acceptat entrar al programa, que s’ofereix a vuit presons, segons la Secretaria d’Institucions Penitenciàries, dependent del Ministeri de l’Interior. D’aquests presos, una desena ha acceptat confessar delictes a la fiscalia buscant millorar la seva vida a la presó, però sense fer marxa enrere en la seva ideologia d’odi.

El que per a sindicats i funcionaris experts són “només” 23 presos i “únicament” vuit presons de les 27 que allotgen gihadistes, per a Interior no és poc tenint en compte que aquest és “un dels col·lectius més refractaris a la reinserció”, explica un psicòleg penitenciari madrileny.

L’extremisme no retrocedeix entre reixes. Això arrela en la desesperació de presos comuns musulmans. Grafitis en àrab afirmant que “no hi ha més Déu que Al·là i Mahoma és el seu profeta” sovintegen intramurs, relaten fonts penitenciàries. És la jaculatòria que reciten els terroristes suïcides; també és l’emblema de la bandera negra de l’Estat Islàmic (Daesh).

L’aparició d’aquesta pintada en un mur de la presó d’Estremera, el maig de 2017, va motivar una investigació interna. La pintada reprodueix el lema de la bandera del DAESH. / EL PERIÓDICO

La majoria són només petits rètols ratllats en una paret. Però són molt provocadors si, com el de la foto, feta a la presó d’Estremera el maig del 2017, apareixen abans d’una matança com la de Barcelona.

17 traductors

El Programa Marco d’Intervenció en Radicalització Violenta amb Interns Islamistes es descriu en l’ordre d’Institucions Penitenciàries 1-02/2016, que va emetre l’anterior secretari general, Ángel Yuste, el 25 d’octubre del 2016. Amb això es pretén “prevenir la captació per a la causa radical islàmica als centres penitenciaris”.

Contra l’exposició d’intencions d’aquella circular s’imposa la realitat quotidiana. “Ens falten traductors d’àrab. Per més que posis oïda al pati o segueixis l’homilia de l’imam divendres al menjador, no entens res –relata un veterà funcionari–. T’has de fiar del que t’expliqui un moret de confiança”. I és encara pitjor si els interns magribins deixen de parlar espanyol i escullen dialectes o llengües com el tamazirt berber.

Institucions Penitenciàries té 17 traductors d’àrab per a les 69 presons de l’Estat; a més n’hi ha 13 de catalanes on no hi consta traductor permanent. Així “és molt difícil controlar els escrits en àrab que els arriben als interns; si parlen de recuperar al Àndalus, per exemple”, relata el funcionari veterà. Almenys es filtren bé els dels interns sotmesos a intervenció de les comunicacions, i els fullets que tenen origen a Alemanya, on l’Estat Islàmic té un aparell editorial per a Europa, expliquen fonts de la Seguretat de l’Estat.

En Institucions Penitenciàries resten gravetat a l’escassetat de traductors: “La lingüística és una via per a la detecció de la radicalització, però n’hi ha moltes més, com l’actitud, les relacions, l’aparença...”

La llei del ramat

El preàmbul del programa de desradicalització explica que, entre reixes, “la formació de grups tancats de caràcter etnicoreligiós pot ser utilitzada com un factor que propiciï la radicalització”.

La llei del ramat és el problema. “Els gihadistes són un col·lectiu petri –expliquen fonts penitenciàries no oficials–. Si un etarra tarda de mitjana vuit anys a estovar-se, amb aquests s’ha de tenir més paciència encara”. Qualsevol pla de tractament xoca amb el forrellat de les petites comunitats de “creients”, expliquen fonts penitenciàries.

El pla classifica els presos FIES (Fitxer d’Interns d’Especial Seguiment) del terrorisme islàmic en tres categories. En el grup A estan els condemnats per pertinença a banda armada gihadista, interns “amb un fort arrelament de valors i ideologia extremista”. L’integren 134 reclusos.  

En aquests durs es recolza el grup B; 35 homes a qui el pla atribueix “lideratge captador proselitista”. Després de la seva “missió d’adoctrinament” poden dur a terme “activitats de pressió i coacció”.

L’objectiu d’aquests predicadors és el grup C, una ramat que el pla creu formada per presos en “un procés incipient de consolidació o radicalització”. Un dels seus símptomes: menyspreen o imprequen els musulmans no radicals del mòdul. D’aquests, Interior en compta 83.

Matar a Lloret

El programa de desradicalització no té pressupost específic; forma part del treball dels treballadors penitenciaris.  Tenen més diners, de fons reservats, els programes d’alerta i informació. Arran de la matança de l’11-M (Madrid, 2004), Interior va crear els Grups de Control i Seguiment, un a cada centre penitenciari. Controlar els islamistes radicals a la presó va passar a ser objectiu prioritari per a vigilants i caps de servei. Ha quedat enrere la figura del guàrdia civil esperant el funcionari de presons en un bar a la porta de la presó per xerrar.

Però hi ha problemes: “No tenim objectius clars, perquè la informació no és d’anada i tornada. Informem, però la Guàrdia Civil no ens diu què vol exactament; en què ens hem de fixar”, es queixa un professional de la seguretat penitenciària.

De la importància dels Grups de Control dona idea un inquietant informe de la presó Madrid II, inclòs en el sumari del 17-A i encara no prou investigat.

L’11 de setembre del 2017, Mohamed Houli Chemlal, el gihadista supervivent de l’explosió d’Alcanar, va demanar parlar perquè sentia “por per la seva família”. I va revelar que Abdelbaki es-Satty, l’imam de Ripoll, “coneixia un altre imam, que tenia un altre grup com nosaltres, de vuit o nou persones. Aquest grup era de França i tenien pensat passar a Espanya per Andorra, comprar armes i atemptar a Lloret de Mar”.

En la mateixa confessió al Grup de Control d’Alcalá-Meco, Houli va explicar que els seus companys de cèl·lula li van dir: “Ja veuràs quan l’imam baixi el que guarda als forats de la muntanya”, i va explicar que podien ser “armes o explosius i que es referien a les muntanyes que hi ha per Ripoll”.