L'1x1 de la moció de censura a Mariano Rajoy

JOSÉ LUÍS ÁBALOS

Bona arribada de l’encarregat de defensar la moció de censura a la tribuna del Congrés: picada d’ullet als partits catalans, per coquetejar-hi fins a ratificar el seu aval, amb un “Bon dia. Buenos días”. El secretisme dels bascos sobre el sentit del vot no ha merescut un “Egun on”.

El portaveu José Luís Ábalos ha brodat el relat en el seu avantatjat torn inicial. Jocs de paraules a cop de veu, i silencis marcats, escollits acuradament, per replicar-los en els titulars de tota la premsa, amb el tòpic “‘Gürtel’ era el PP i el PP era Gürtel”. La seva lectura conscienciosa de fragments subratllats de la sentència de la trama de corrupció que ha fet perillar el grup del Govern de Mariano Rajoy, l’ha dotat de recursos per “certificar” la seva “credibilitat” i erradicar la de l’actual president. 

Un relat sense sorpreses estratègiques: menció constant que el nou Codi Penal hauria condemnat el PP penalment, que ha aventurat que aquesta seria un dels seus arguments estrella. I fins i tot citacions a un dels seus, Cristóbal Montoro: “Que caigui Espanya que nosaltres ja l’aixecarem”.

Ábalos no ha caigut en la trama del xiuxiueig i la rialletes del grup popular per distreure’l. I ho ha sabut aprofitar a favor seu: “És que a vostès els mou el riure, si no fos així no estaríem així. El ministre de Justícia no es pot riure d’una sentència de l’Audiència Nacional. No és acceptable, què pensaran els jutges d’aquest país”, s’ha preguntat.

Ha deixat de banda la bel·ligerància per donar temps a la seva conciliadora. Ha presentat la moció com un últim recurs, després d’esperar una dimissió de Rajoy que no ha arribat mai. “¿Compartireu la impunitat?”, ha deixat anar al conjunt de l’hemicicle. 

Si el seu primer ‘round’ ha resultat impecable (alguns temien que Pedro Sánchez no n’estigués a l’altura) però ha flaquejat en la rèplica contra un Rajoy que es torna infal·lible en els torns improvisats i que relega el full al racó del faristol. Ábalos s’ha endut un cop baix quan el president del Govern li ha tret els casos de corrupció a les seves files, una cosa que el socialista ha reconduït minvant-ne l’abast. Ha resultat breu i sense recursos, debilitat de què ha tret profit Rajoy.

MARIANO RAJOY

Desraó. Descontrol. Inestabilitat. Assalt. Així s’ha defensat Mariano Rajoy de l’“ofensiva” del PSOE per desbancar-lo. El president de l’Executiu central s’ha escudat, com ja ha fet des que es va saber la sentència de la ‘Gürtel’, que no es condemna ningú que formi part de l’actual equip de govern.

Ferm però acorralat, s’ha vist obligat a reconèixer que a les seves files “hi ha corruptes”, tot i que rebutja que el seu partit ho sigui. Després de menystenir la sentència, recolzament aclaparador i incondicional del seu grup. 

I dard als socialistes en aquest punt, que Ábalos no ha pogut tornar: bateria de preguntes sobre si hi ha casos de corrupció en les files del PSOE per qüestionar-los la seva “autoritat moral” perquè de corrupció “n’hi ha a tot arreu”. “Per venir a donar lliçons cal estar en condicions de donar-les, sinó, és millor callar”, ha delectat Rajoy. 

El president de l’Executiu ha reduït la corrupció del PP a “dos municipis” i ha acusat els socialistes de “mentir al Congrés dels Diputats”. Però obviar veritats també és mentir. I així ho ha fet Rajoy passant per alt la caixa B del seu partit, esquivant que sota el nou Codi Penal el partit seria jutjat penalment i defugint que la sentència recull una trama de corrupció organitzada.

Rajoy ha recuperat el seu ferm ‘fin de la cita’ per avançar el seu millor cop: ha citat les declaracions de dirigents socialistes advertint Sánchez que no pot governar amb el recolzament dels independentistes, entre els quals Ábalos, perquè els considera deslleials. Aprofitant el tomb d’aliances, Rajoy s’ha promocionat com a inamovible i ferm als seus postulats. 

Malgrat les peticions obertes a l’hemicicle, Rajoy ha conclòs que prefereix que el facin fora abans que agenollar-se.

PEDRO SÁNCHEZ

El candidat a la presidència del Govern s’ha ficat de ple al paper. Complaent amb tots, ha intentat seduir el PNB assegurant que mantindria els pressupostos aprovats amb els populars. S’ha obert a dialogar amb Catalunya per oferir una resposta política al conflicte català, sense anar més enllà per no precipitar-se. Polítiques socials per a Podem.

Sánchez ha plantejat la seva candidatura com una poció d’urgència. “Podria haver dimitit”, ha recalcat a Rajoy, afirmant que encara té temps d’autocessar-se. Així s’ha desprès dels atacs dels populars que li qüestionen que vulgui arribar a dirigir la Moncloa sense guanyar les eleccions. 

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

Sense alçar el to, Sánchez ha anat a jugar les seves cartes. Per contrarestar el contundent llenguatge de Rajoy per justificar un setge, Sánchez s’ha presentat com a figura de consens, com a constructor de ponts contra la dinamita popular. I ha volgut apropar-se als moviments socials, com pensionistes i feministes, per acusar-lo d’“erosionar” la democràcia.

El seu discurs ha tornat Rajoy a la trinxera, des d’on ha disparat contra els grups que pretenen desbancar-lo. S’ha vist fora del càrrec i el seu discurs l’ha apropat a l’oposició. Sánchez, ha sabut aprofitar la seva reacció per ratificar el seu compromís amb el consens i buscar aliances amb tots els grups del Congrés.