Paula Crespí: «Les medalles són allà, és clar, però no donen vides extra»

Una altra Final Four... L’exigència cada vegada és més gran.

Volem ser professionals i intentem portar-ho com a tal, però és veritat que el dia a dia a nivell de recursos i suport, no tant.

Esportistes que s’han penjat una medalla d’or en uns Jocs (i que han guanyat Mundials) no poden viure d’això.

Tant de bo algun dia puguem dir que ens dediquem cent per cent a aquest esport. En el meu cas, mentre estava competint i viatjant per poder ser a l’equip que aniria als Jocs, havia d’estudiar i treure’m una carrera.

¿Genera molta ansietat?

Aprens a viure així. Aquesta és la nostra realitat i t’hi has d’acostumar i viure amb ella. Òbviament, hi ha hagut moments de molta ansietat i angoixa.

¿Com la va afectar quedar fora dels Jocs Olímpics de Tòquio?

Després d’allò de Tòquio, me’n vaig adonar que a mi m’agrada entrenar i em fa feliç. És molt important. Fer les coses bé no t’assegura sempre que et surti el que vols i com ho vols.

I amb 27 anys va als Jocs Olímpics de París i guanya l’or. Es pregunta, ¿i ara què?

Quan van acabar els Jocs era la pregunta que més em feien. Era un «felicitats per París, ¿i ara què?». I jo necessitava aterrar i posar-ho tot al seu lloc. Totes vam haver de fer un reset. Però som animals competitius i no podem parar. Les medalles són allà, però no donen vides extra. Aquest estiu hi torna a haver un Mundial i torna a posar-se en joc ser campiones del món. No tenim cap avantatge i ho hem de tornar a demostrar. L’ambició i les ganes de guanyar i fer història no et deixen parar.

¿La medalla a casa recorda tot el que ha viscut?

No hi ha paraules. La medalla és la representació física del que va ser. No només és guanyar-la, sinó tot el procés. Tota la història personal que hi ha darrere de cadascuna de nosaltres. Tothom veu el que surt a la tele, quan juguem o guanyem, però nosaltres hem viscut molt més. El sacrifici, tot el que hi ha darrere.

Notícies relacionades

Florentino Pérez s’escuda en Xabi

Com rendirà Alcaraz sense Ferrero

Li recorda el que ha patit.

Em sento molt orgullosa de mi. Ha sigut molt difícil i ha costat molt. Ho he passat molt malament. Són les dues cares de la moneda. La part del fracàs i la de l’èxit absolut aconseguint el que qualsevol esportista somia. És el final feliç, sembla molt bonic quan ho expliques. Però jo això ho puc explicar ara. Quan em vaig quedar fora dels Jocs Olímpics de Tòquio i després vaig tenir un moment personal molt complicat, que vaig deixar la selecció durant un any... Volia tornar, em van trucar, vaig entrar en dinàmica sense saber com funcionaria. Va començar a anar tot bé i vaig aconseguir anar a París. Aquest era un somni. Però quan competeixes per Espanya, tu no aspires a competir, tu aspires a guanyar. I ho vam fer. Vaig tornar a casa i es va tancar un llibre. Ara és una nova etapa.