La sortida de Cifuentes dificulta a Rajoy la seva intenció de seguir al capdavant del PP

El mateix Mariano Rajoy va suggerir fa uns mesos que ell no té intenció de retirar-se, que vol repetir, però que el seu futur al PP està supeditat al resultat electoral de les pròximes eleccions autonòmiques i municipals. Sí, aquestes per a les quals fins fa una mica més de dues setmanes es donava per fet que Cristina Cifuentes seria una de les candidates populars amb més possibilitats d'èxit. L'escàndol sobre el seu màster i l'ultimàtum de Ciutadans –que sosté el PP a la Comunitat de Madrid- perquè Rajoy busqui immediatament qui la substitueixi ha unit de forma diabòlica, per tant, el destí de l'ara cap de l'Executiu i del seu partit a la sort que corri la dirigent madrilenya. 

Rajoy i la seva organització no es poden permetre perdre aquesta comunitat. Tots ho saben. Cifuentes, també. A ella li atorguen la qualificació de "socarrada" a la direcció popular. No hi ha salvació possible. O cau a mans dels seus o passarà a ser història gràcies a una moció de censura presentada pel PSOE, avalada per Podem i que podria comptar amb l'abstenció de Cs perquè tiri endavant. La presidenta està 'disfrutant' dels seus últims dies al seu despatx de la Puerta del Sol. Ha d'anar acomiadant-se de moltes coses, incloses les possibilitats amb què creia comptar en la carrera successòria del PP perquè, efectivament, somiava amb liderar algun dia els seus companys i fer el salt a la Moncloa. És aquesta una altra clau més per entendre que la crisi de Madrid és més greu del que aparenta i afecta el PP en el curt i mitjà termini. També a la successió del líder, arribat el moment.

I encara quedaria una altra dada per reforçar aquest nexe entre la imminent caiguda de Cifuentes i la successió: se'n va la presidenta, la faci fora el seu partit o ho faci l'oposició amb una moció de censura, l'aparell del PP té claríssim que el candidat o candidata que s'elegeixi a Madrid per als crucials comicis de maig haurà de ser "un o una primer espasa". L'objectiu és donar-ho tot per conservar la plaça. Això, amb independència de qui calgui sacrificar per aconseguir-ho.

Serà així per més que li sàpiga greu al possible elegit o elegida bé perquè els seus plans professionals no passessin per unes eleccions autonòmiques i locals bé perquè, com li passava a Cristina Cifuentes, el seu projecte personal mirés de reüll cap al relleu del president. Per tant les possibilitats de noms com el d'Iñigo Méndez de Vigo, Ana Pastor o Soraya Sáenz de Santamaría s'estudiaran en detall i a cop de sondeig. N'hi pot haver altres i altres a la llista. Es donava per fet, per exemple, que Pablo Casado comptava amb butlletes per ser aspirant a alcaldia, fins i tot a la Comunitat. Les notícies que estan sorgint sobre l'inflada que podria contenir el seu currículum no l'afavoreixen.

Perdre també les regnes del PP madrileny

Per tant a Rajoy li queden diverses decisions rellevants que prendre lligades a l'explosió política madrilenya. La primera, si li convé més que facin fora Cifuentes en una moció o força ell que se'n vagi. És més probable aquesta segona, ja que si deixés la presidenta passar a l'oposició per justificar que creu en la seva innocència hauria de deixar-li també les regnes del partit a Madrid i, per tant, influència en l'elaboració de futures llistes.

En aquest context sembla inevitable buscar la seva sortida i imposar una gestora o algú elegit en Junta Directiva per dirigir l'organització regional. Això deixa marge perquè qui piloti l'organització tingui perfil diferent del de qui substitueixi Cifuentes al capdavant del govern (es pensa en un perfil jove i sense gestió ni gaire experiència darrere).  

El rellotge del president i la porta de sortida

Amb tots aquests punts sobre la seva taula Rajoy aplica en el cas Cifuentes cas Cifuentes la mateixa tècnica que ha utilitzat amb gairebé tot el que li importa de veritat o li pot fer un irreparable dany en política: primer guanyar temps i decidir després. Amb calma. El president custodia amb zel la seva agenda. Les dates en vermell, les dels dies complexos, les elegeix ell. No les hi imposen. Els moments convulsos arribaran quan a ell li interessin més o el fereixin menys.  És immune a la pressió, crítiques i titulars que això li pugui comportar. Està entrenat en aquesta estratègia. La està usant de fa dècades. L'ha desplegat en assumptes tan dispars com la decisió sobre el (no) rescat d'Espanya per part de la UE o l'escàndol Bárcenas.

Notícies relacionades

Rajoy dona marge a Cifuentes a l'assenyalar els currículums inflats de l'oposició

La Universitat Rei Joan Carles suspèn el director del màster de Cifuentes

Quan l'assumpte afecta de ple el partit, s'afegeixen alguns ingredients de difícil digestió per a no bregats en el marianisme. Només s'ha de revisar en hemeroteca com va aconseguir que tiressin la tovallola suposats mestres de la resistència com Francisco Camps o la ja difunta Rita Barberá. Aquí hi ha l'adeu de l'exministre José Manuel Soria o la resignació d'Ana Botella a no tornar a ser candidata. La tàctica, sempre la mateixa: Ell aguanta el pols públic amb estoica paciència i els defensa amb més o menys entusiasme, mentre un reduïdíssim equip de confiança s'encarrega de desplegar en els entorns dels afectats i els mitjans una campanya d'erosió i de ruptura emocional d'alt voltatge.

En alguns casos una trucada o una cita amb el president al tram final del camí, quan el treball previ estava fet, és suficient perquè es doni l'últim pas, una cosa similar a un cessament que es disfressa llavors de dimissió "pel bé del partit" i de la mateixa defensa. Sempre caben sorpreses, però tot indica que Cifuentes aviat serà un nom més als que se'ls va aplicar aquesta assajada tècnica de col·locar algú a la porta de sortida.