CAMÍ DE LES URNES

Eleccions Catalunya: El judici de les urnes

5,5 milions de catalans decideixen aquest dijous en un clima d'excepcionalitat si giren full del procés independentista o donen una nova oportunitat als seus promotors després d'una legislatura de convulsions

Eleccions Catalunya: El judici de les urnes

Emilio Morenatti

7
Es llegeix en minuts
Jose Rico
Jose Rico

Cap de la secció de Política

Especialista en política catalana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Amb una papereta en un sobre dins d’una urna, 5.554.394 catalans tenen avui a la seva mà la possibilitat de decidir sobre molt més que la composició del nou Parlament. El fet de votar en dia laborable, una cosa mai vista des de les acaballes de la Transició, i tenir un candidat a la presó i un altre fugit de la justícia exemplifiquen l’excepcionalitat d’una votació que determinarà si Catalunya gira full del procés independentista o concedeix una altra oportunitat als seus impulsors un lustre després.

El fiasco de la DUI és un pesant llast per als partits secessionistes, però la violenta repressió de l’1-O i la destralada a l’autogovern a l’empara de l’article 155 de la Carta Magna poden representar una bomba de rellotgeria per a les forces constitucionalistes. La legislatura amb més octans de la democràcia desemboca després d’un últim quadrimestre vertiginós en els comicis més disputats i amb més incògnites que els veterans recorden.

1.¿Hi haurà majoria independentista?

En el manual de guanyadors i perdedors del 21-D, la biga mestra és el percentatge de vots i el nombre d’escons que sumin ERC, Junts per Catalunya i la CUP. Si les tres forces no arriben al llindar dels 68 diputats, el procés quedarà ferit de mort per més que l’independentisme pogués tornar a governar la Generalitat per falta d’alternativa. Si revaliden l’hegemonia parlamentària (avui fixada en 72 escons) però en paperetes segueixen per sota del 50% (van obtenir el 47,8% el 2015), els secessionistes es veuran obligats a modular el seu desafiament, i paradoxalment els proporcionarà un talismà de perles per justificar la marxa enrere sense ser acusats de traïdors.

En conseqüència, si es donés la fita d’una majoria independentista en vots, sobre els exsocis del Govern recauria la pressió de redoblar el desafiament després d’haver cremat tots els cartutxos possibles i sota l’espasa de Dàmocles del 155. No resulta difícil intuir que la reclamació d’un referèndum legal renaixeria per tercera vegada, però els passos concrets fins a aquesta llunyana estació són una incògnita que republicans i postconvergents no han aclarit en tota la campanya. Potser perquè no tenen clar el pla.

2. ¿Qui guanyarà les eleccions?

Encara que no ho sembli, arribar a uns comicis autonòmics amb el dubte de qui els guanyarà és un escenari gairebé inèdit. Les enquestes sempre han donat un favorit clar, potser a excepció d’aquell 1999 en què el PSC va guanyar en vots CiU, però en aquesta ocasió el triomf en els sondejos ha basculat entre dos partits antagònics: ERC i Ciutadans. Amb l’empresonament d’Oriol Junqueras, els republicans han dilapidat un avantatge demoscòpic que venia de lluny i la formació d’Inés Arrimadas s’ha beneficiat de la polarització del vot no independentista. Junts per Catalunya, marca de l’expresident Carles Puigdemont, i el PSC també han empès amb força en una campanya molt marcada pel xoc entre els dos grans blocs, en què s’ha deixat notar una poc dissimulada batalla dins de cada un d’ells.

3. ¿Podrà governar el vencedor?

L’amenaça de la ingovernabilitat i d’una repetició electoral a l’espanyola plana sobre el futur Parlament. Els candidats s’han creuat tants vetos durant la campanya que, si es converteixen en murs infranquejables després del dictamen de les urnes, la investidura d’un president podria ser una missió impossible. Seria una sorpresa que els independentistes no reeditessin la seva aliança si les matemàtiques ho permeten, però JxCat reivindica Puigdemont com a «president legítim» i no ha garantit el suport a ERC encara que guanyi. I a més la CUP ha advertit que no recolzarà un Govern que no persisteixi en la via unilateral.

Si junts no arriben a 68 o s’imposa el dissentiment, les forces constitucionalistes podrien intentar una carambola encara més complicada. El socialista Miquel Iceta sempre tindria més opcions que Arrimadas perquè pot aspirar a la tendència de tot el front constitucionalista més els comuns, sobre els quals a partir de demà es podrien descarregar totes la pressions d’un bloc i de l’altre. Xavier Domènech ha negat la seva ajuda a Arrimadas i a Puigdemont, tot i que al mateix temps ha fixat com a línia vermella la repetició electoral. Així que potser on ha dit blanc... ara potser diu negre, o no.

4. ¿Qui intentarà la investidura?

Si ERC venç, la candidata ungida per Junqueras per ser la primera presidenta de la Generalitat és Marta Rovira, excepte que el líder del partit pogués sortir abans de la presó. Estant tancat pot ser diputat, però necessitaria un permís judicial per a qualsevol tràmit parlamentari i per assistir a cada ple. Però sobre Rovira plana també l’ombra de la imputació pel seu rol en l’organització de l’1-O, cosa que podria forçar Esquerra a haver d’improvisar un pla c.

La situació de Puigdemont no és gaire més pròspera: podria recollir a distància la seva acta de diputat, però no votar als plens. I tan bon punt trepitgi territori espanyol serà detingut. Amb tants obstacles, expresident, exvicepresident i la resta de presos i fugats a Bèlgica es podrien veure obligats a renunciar als seus escons per no minvar una majoria independentista que es preveu molt ajustada. Oficialment, JxCat no té més candidat que Puigdemont, però el realisme i les negociacions postelectorals el poden obligar a variar el guió.

A l’altre costat de la balança, és probable que Arrimadas es llanci a la piscina de la investidura si guanya els comicis, tot i que les possibilitats d’èxit són escasses. Iceta també s’ha proposat el repte si l’aritmètica li deixa cert marge per convèncer els comuns que s’abstinguin amb el nas tapat, per allò de compaginar la seva col·laboració amb la d’Arrimadas i Xavier García Albiol. Una jugada a la qual Domènech en principi es nega, sobretot quan la relació entre socialistes i comuns està enrarida des de la ruptura de l’alcaldessa Ada Colau amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona en portes de la campanya electoral.

5. ¿Es batrà el rècord de participació?

Aquí hi pot haver la clau de la jornada. La majoria d’enquestes han pronosticat per a aquest dijous una mobilització pròxima o superior al 80%. Això significaria batre el rècord del 27 de setembre del 2015, quan va votar el 74,95% del cens. ¿A quin bloc beneficiaria el repunt? Fa dos anys, la diferència en vots entre el bloc independentista i el contrari a la ruptura va ser de 98.590 a favor dels segons.

La principal bossa d’abstencionistes es troba als municipis més poblats de l’àrea metropolitana de Barcelona (territori que acostuma a ser bastant refractari a l’independentisme) i de les províncies de Lleida i Tarragona. És a dir, la potència més alta o més baixa del vot urbà pot decidir unes eleccions molt disputades. Però fins i tot en aquests nuclis, el llistó de la participació ja va quedar molt alt en aquelles «plebiscitàries», per la qual cosa el marge de mobilització sembla més aviat estret.

6. ¿Quin impacte tindrà en la política espanyola?

La principal conseqüència de l’escrutini català té un número marcat amb foc: 155. Mariano Rajoy ha fixat com a data de caducitat de la intervenció de l’autogovern el dia que prengui possessió el nou Govern català. Però no falten veus al PP que coquetegen amb l’amenaça de prolongar-lo tot el temps que sigui necessari si governen els independentistes, almenys fins a confirmar que s’han exorcitzat les pulsions rupturistes.

Notícies relacionades

Per Rajoy, l’ús del 155 com a espantall és la cara amable de la moneda catalana, el revers de la qual li podria suposar un calvari. Al tractar-se de vasos comunicants, un resultat formidable de C’s podria escalabrar el PP a Catalunya, cosa que abocaria Albiol a la dimissió i el president de Govern a haver de lidiar amb un Albert Rivera crescut a Madrid. I a l’horitzó, els Pressupostos del 2018, la reforma del finançament autonòmic i, com sempre, la reforma constitucional que mai comença. 

El PSOE i Podem poden representar la cara i la creu avui. Si els sondejos no han embogit, el PSC espera créixer per primer cop des d’aquell 1999 en què Maragall es va imposar en vots. Iceta, el company més fidel de Pedro Sánchez, reforçaria així el seu paper en el socialisme espanyol com a contrapoder a les perjudicades hosts de Susana Díaz. Pel que fa al nou experiment colauista de Catalunya en Comú-Podem, la clau de la governabilitat li serviria per dissimular una possible patacada, però el tornaria a col·locar davant la tessitura d’evitar una repetició electoral, escarmentats (o no) per haver aplanat el camí a la dreta a Espanya.