15 d’ag 2020

Anar al contingut

EL DESAFIAMENT INDEPENDENTISTA

La llei de desconnexió, segons la Generalitat

Els assessors del Govern aconsellen no regular més enllà dels principis bàsics

Fidel Masreal

La llei de desconnexió, segons la Generalitat

Un dels secrets més ben guardats del bloc sobiranista és l’anomenada llei de transitorietat jurídica. És a dir, la llei que hauria de proclamar de facto una estructura legal independent per a Catalunya des de la victòria del sí en l’eventual referèndum fins que s’arribés a la proclamació definitiva de la secessió.

Segons l’informe sobre el procés constituent, elaborat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional que va presidir Carles Viver Pi-Sunyer, aquesta llei ha de contenir els següents criteris: «Per un costat, atorgar la màxima seguretat jurídica possible, establint una transició d’ordenaments suau i tranquil·la. Per un altre, no hauria de prejutjar el contingut de la futura Constitució i de les decisions que puguin prendre els nous poders constituïts d’acord amb ella». L’informe afegeix que «aquest principi de continuïtat suposaria essencialment una actitud d’autorestricció».

¿Què significa autorestringir-se? Doncs, per exemple, no tocar el sistema institucional previst a l’Estatut, sense comptar les adaptacions mínimes necessàries, respecte de les competències catalanes i, en concret, canviant aspectes com la figura del cap de l’Estat, el Poder Judicial i els òrgans reguladors descrits en la legislació espanyola. Com ha avançat la CUP, es podria transformar el Tribunal Constitucional estatal en una «Sala de Garanties» catalana.

DRETS I LLIBERTATS 

En la llei de transitorietat sí que han de quedar regulats els drets i llibertats de les persones. Atès que l’Estatut no recull tots aquests drets bàsics, es tractaria de traslladar concretament els drets i llibertats i els principis rectors de la política social i econòmica de la Carta Magna.

Segons els autors de l’informe, és imprescindible regular de forma provisional l’accés a la nacionalitat, ja que determina qui disfruta de «plens drets polítics i pot participar en el procés constituent mitjançant el sufragi». Un model a seguir pot ser el de la Convenció Europea sobre la Nacionalitat del 1997.

Però també l’Estatut vigent ja dona pistes i podria ser la guia per descriure com a ciutadans catalans tots «els nacionals espanyols amb veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya». A més a més, s’ha de fixar la manera d’accedir a la nacionalitat ala que tinguin vinculació amb Catalunya, malgrat que no resideixin en territori català en el moment de la independència.

Pot ser el cas dels espanyols residents a Espanya però nascuts o amb residència anterior a Catalunya o de pare o mare catalans (o amb una ascendència de fins al grau que es consideri convenient). I també el dels espanyols residents a l’estranger que hagin tingut a Catalunya la seva última residència i els seus descendents sí hagin mantingut la mateixa nacionalitat. En tots aquests casos la nacionalitat catalana ha de ser a sol·licitud dels interessats. L’informe deixa clar que la nacionalitat catalana no ha de comportar, en cap cas, la renúncia a la nacionalitat espanyola ni a qualsevol altra.

Els ciutadans de la resta d’Espanya residents a Catalunya disfrutarien dels mateixos drets que els catalans, excepte el de sufragi en eleccions legislatives i el de participació en funcions que impliquin autoritat pública. I sobre els estrangers, la legislació catalana hauria de mantenir-los els drets de què disposen actualment, especialment en matèria de treball i residència. En tot cas, la CUP advoca per escurçar els terminis per obtenir la nacionalitat.

Regular el sistema lingüístic, un tema sensible, correspon a una futura Constitució catalana, però els experts recomanen que durant el període de transitorietat hauria d’adoptar-se com a criteri «atorgar al català la plenitud de reconeixement i d’ús en tots els àmbits, i per un altre costat, mantenir la continuïtat dels usos del castellà». Això tindria conseqüències en les administracions –accés a places de funcionaris–, l’Administració de justícia i l’educació. Tot plegat respectant, a més a més, el règim actual de l’aranès.

Quan Junts pel Sí va presentar el seu full de ruta en la campanya de les eleccions del 27-S, al Col·legi d’Advocats de Barcelona, Viver va tenir una intervenció prudent respecte a aquesta transitorietat. En primer lloc i com a fase prèvia va recordar que és necessari posar en funcionament les estructures d’Estat, en especial reclutant i formant els dirigents que han de gestionar les grans i petites estructures del futur Estat.

DRETS FONAMENTALS 

Viver va descriure la llei de transitorietat amb els següents elements bàsics: fixar el territori, la nacionalitat, qui són els ciutadans catalans, el règim lingüístic i les institucions de Govern. «S’han de fixar els drets fonamentals dels ciutadans des del primer moment de la desconnexió», va subratllar.

I va insistir a dir que totes aquestes regulacions només han d’ «introduir les novetats imprescindibles» respecte de l’actual ordenament, per intentar «condicionar al mínim les decisions que ha de prendre el Parlament amb la Constitució definitiva». Per exemple, Viver va recomanar no proclamar la creació d’un Tribunal Constitucional, malgrat el que anuncia ara la CUP.

SENSE BUITS JURÍDICS 

«Cal assegurar-se que no hi haurà buits jurídics, que no farem salts al buit i garantir la seguretat jurídica i la successió ordenada d’administracions», va afirmar Viver. Finalment, va explicar que la llei del procés constituent ha de regular la fase parlamentària i el procés d’elaboració de la Constitució definitiva, inclòs l’encaix de la participació ciutadana en l’elaboració constitucional.

Tot plegat per desembocar en la convocatòria de les eleccions constituents de les quals sorgiria un Parlament encarregat d’elaborar i aprovar la Constitució definitiva del nou Estat. ¿I què hi ha al final d’aquesta Constitució? Un altre referèndum, el de ratificació o no del nou text constitucional.