CITA AMB LES URNES

Galícia celíaca

El PP es juga el 25-S el domini en el seu gran laboratori de proves

La comunitat triplica el deute que es va trobar Feijóo el 2009

 

  / EFE / BRAIS LORENZO

3
Es llegeix en minuts
Antón Losada
Antón Losada

Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

ver +

Aquella Galicia caníbal convertida en tendència per Antón Reixa i Os Resentidos durant l’estiu del 1986 duia ulleres de sol perquè fins i tot de nit feia un sol de carallo, tenia una moguda a Vigo i una altra a la Corunya –a Galícia sempre que hi ha alguna cosa a Vigo n’hi ha d’haver també a la Corunya i viceversa–, matava porcs, menjava filloas de sang i tot estava molt mal organitzat. La Galícia d’avui segueix celebrant la matança tradicional, però a tot arreu s’ofereix un menú per a celíacs, tot el que existeix a la Corunya existeix a Vigo i viceversa, fins i tot el Camí de Santiago està senyalitzat i hi viu l’home més ric del món, Amancio Ortega, que també paga menys impostos que la seva secretària, com Warren Buffett.

Avui, com llavors, el Partit Popular guanya les eleccions amb una diferència de 20 punts respecte al segon. Això mai ha canviat, amb o sense sol de carallo. Altres coses ja no són com abans. Galícia triplica el deute que el PP es va trobar al tornar-hi el 2009, un estrany poltergeist financer per a un Govern que presumeix de la seva contenció en la despesa mentre una llarga cua de proveïdors esperen amb les factures a la mà. La destrucció de llocs de treball l’augment de l’atur superen àmpliament la mitjana estatal.

La gran caixa gallega, apadrinada en persona per Alberto Núñez Feijóo, ha emigrat a Veneçuela a preu de saldo. Els grans projectes eòlics, navals o lactis s’han esfumat. Els serveis públics que van modernitzar de forma portentosa el país viuen sotmesos a una inanició permanent, mentre s’acomiaden sense complexos milers de sanitaris docents i els treballadors públics fa un lustre que no cobren el seu sou íntegre.

CANDIDAT PER OBLIGACIÓ / Per sort per a l’aspirant popular a la reelecció cap d’aquests fracassos centra la campanya. Ni tan sols es parla de les seves escandaloses fotografies amb el narco Marcial Dorado en els bojos anys 90, quan tothom a Galícia sabia a què es dedicava, mentre Feijóo només recorda que «hi havia neu». Pràcticament no se l’incomoda amb l’evidència que hauria preferit fer el salt a la política estatal i es presenta obligat per Mariano Rajoy per guanyar i saltar després. A Galícia, com a la resta de la política espanyola, el que realment sembla preocupar és l’oposició.

No suposa cap novetat. Galícia sempre ha operat com un laboratori de proves per als populars. El seu increïble domini electoral i organitzatiu els ha permès fer-hi els seus experiments gairebé sense riscos. Aquí va començar la reunificació de la dreta espanyola, aquí va amortitzar per primera vegada el seu dilema entre el PP o el caos tan optimitzat per Mariano Rajoy i aquí ha refinat aquella reversió de la càrrega de la prova que regeix avui en la política estatal, on és l’oposició la que sempre ha d’acabar explicant-se.

Núñez Feijóo també ha sabut perfeccionar el seu marianisme. Només de tant en tant emergeix aquell president tertulià, sempre llest per disparar una opinió contundent sobre tot i tothom. S’ha adonat que per començar a guanyar la carrera successòria el millor era esborrar-se’n. Ha après a administrar els seus silencis i sap que la seva millor carta a favor passa per tornar a Rajoy el 2016 el mateix impuls aconseguit per l’absoluta que va tombar el bipartit.

GUERRA DE SECESSIÓ SOCIALISTA / No tot el mèrit correspon a Feijóo i aquella Estrella de la mort electoral que conforma el PP gallec. El mateix honor s’ha d’atribuir a l’oposició. Feijóo duplica i triplica en coneixement els seus rivals i és l’únic candidat que aprova, però tot i així als seus adversaris no devia semblar-los prou avantatge i han malgastat els mesos previs en extenuants disputes i culebrons interns.

Notícies relacionades

Els socialistes s’han embarcat en una guerra de secessió del sud contra el nord que ha convertit el candidat Fernández Leicega en la primera víctima. En Marea ha reemplaçat un reticent Xosé Manuel Beiras amb un jutge pràcticament desconegut, Luís Villares, mentre que tots els pesos pesants es decantaven cap a un costat, com volent evitar que els esquitxés la sang. Només els nacionalistes del BNG han ofert una imatge d’unitat elegint Ana Pontón, com a mínim els pocs que es van quedar per recolzar-la.

L’única enquesta fiable fins avui, el preelectoral del CIS, concedeix a Feijóo una absoluta ampliada i millorada. Vuit de cada 10 gallecs consideren que guanyarà i quatre volen que així sigui. El mateix es palpa en l’ambient i als carrers. El CIS també ha anunciat una ajustada carrera entre els socialistes i En Marea per veure qui queda segon, exactament el mateix que succeeix en la política espanyola.