Turull, Pascal, Buch i Bonvehí emergeixen com a candidats a número tres de la nova CDC

Convergència, que va ser molts anys el primer partit català, ha decidit que necessita un canvi de xip. Té raó. El partit basat en el catalanisme profeticopragmàtic de Jordi Pujol va patir un cop sec i dur arran de la confessió del patriarca ja fa dos estius.

El que no és cert és que la debacle moral del pujolisme sigui la causa única de la decadència de CDC. Els números són clars. El desembre del 2010 Artur Mas va recuperar la Generalitat amb 62 diputats, va baixar a 50 el 2012 i ara –després de les plebiscitàries del 2014– comparteix aquells 62 amb ERC a Junts pel Sí.

    Però com 62 no són majoria absoluta, Mas, en l’últim moment i a contracor, va haver de fer «un pas al costat». I en les eleccions generals ha passat de ser el primer partit amb més d’un milió de vots i 16 diputats el 2011 a ser el quart partit amb 481.000 vots, superat per En Comú Podem, ERC i el PSC i amb només  la meitat de diputats. A la província de Barcelona –la principal– els resultats són pitjors, ja que és el cinquè partit amb 34.000 vots menys que el PP encapçalat per Jorge Fernández Díaz.

    La refundació, el canvi de xip, és doncs imprescindible si CDC no vol ser un actor secundari. Però la medecina proposada sembla insuficient, una mica buida i fins i tot infantil. Pretendre rebotar sense tocar el lideratge –el que ha portat a la situació actual– i substituint Convergència per Més Catalunya o Catalans Convergents, noms ideats per una agència de comunicació i mantinguts en secret fins a l’inici del congrés refundacional, és una majúscula criaturada.

    I el motí de la primera tarda del congrés va aixecar acta que aquest no és el camí. Està per veure si d’aquí 15 dies s’imposa el continuisme o hi ha més aggiornamento.

    Però la decadència no va començar quan Pujol va confessar el 2014, sinó quan el 2012 es va començar a abandonar el catalanisme profeticopragmàtic (més poder en el dia a dia amb la bandera sempre present de la Catalunya plena) i es va passar a l’independentisme com a doctrina exclusiva. Quan Convergència va abdicar de la seva identitat per assumir la d’ERC, va cedir la iniciativa als republicans. És com si en la transició –quan Santiago Carrillo semblava que es menjava el món– el PSOE s’hagués fet eurocomunista. O com si ara, quan gairebé tota la premsa i totes les enquestes proclamaven el sorpasso, Pedro Sánchez s’hagués deixat cua.

    CDC tenia identitat pròpia i ara ha quedat com a segon partit de l’independentisme. ERC, que ja la va avançar en les europees del 2014, ho ha tornat a fer per segona vegada en les generals amb 414.000 vots davant 321.000. I té a més a més un líder, Oriol Junqueras, sense hipoteques del passat.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

Feijóo apel·la als votants que el 2017 van donar la victòria a Cs

    El nou Partit Demòcrata Català tindria futur si liderés el pragmatisme de gran part de les classes mitjanes catalanes que són tan catalanistes com moderades, i tan refractàries a l’espanyolisme conservador com al·lèrgiques al salt al buit. Continuen ahí algo abandonades, encara que –cert– potser menys a la Catalunya interior.

Una identitat pròpia

L’habilidós Junqueras ha aconseguit que ERC –que a la República va fer a Companys ministre de Marina–sigui avui un èxit i disputi a En Comú Podem ser la primera força catalana. Però Catalunya és plural i el PDC hauria de buscar una identitat pròpia, més «accidentalista», si aspira a sobreviure com a força diferenciada. No sembla que sigui així perquè, hoy por hoy, als assembleistes de la nit del divendres les posa l’exclusivisme independentista. Els resultats des del 2012 indiquen que ese camí ha engreixat a ERC i ha aprimat a CDC. No importa, en el meu col·legi predicaven que la fe mou muntanyes. Potser és així.