Vic, 25 anys d'un atemptat al cor de Catalunya

Ha passat un quart de segle però el record de l'horror segueix molt fresc. Aquest diumenge es compleixen 25 anys de l'atemptat d'ETA que va acabar a Vic amb la vida de 10 persones, cinc d'elles menors. Aquell 29 de maig de 1991 el 'comando Barcelona' va deixar una furgoneta amb 70 quilos d'explosius i metralla a l'entrada de la casa quarter de la Guàrdia Civil de Vic, on els agents vivien amb les seves famílies. A les set del vespre els terroristes van deixar anar la furgoneta per la rampa fins a arribar al pati de la casa quarter (on hi havia nens jugant) abans de fer-la explotar, cosa que, a més de la desena de morts, també va provocar més de 40 ferits.

La imatge del guàrdia civil José Gálvez Barragán, amb la cara ensangonada i el cos d'una nena ferida als seus braços, es va convertir en un dels símbols d'aquella tragèdia. L'endemà la Guàrdia Civil va aconseguir localitzar els autors de l'atemptat en una

casa de Lliçà d’Amunt. Dos d'ells, Joan Carles Monteagudo –exmembre de Terra Lliure– i Juan Félix Erezuma, van morir en un tiroteig mentre que el tercer, Juan José Zubieta, va ser condemnat a 1.311 anys de presó. "ETA ha declarat la guerra a Catalunya", sentenciava un comunicat d'ERC. Aquell atemptat, el segon amb més víctimes a Catalunya després del d'Hipercor el 1987, no només va deixar marcades les famílies de les víctimes, sinó que va provocar que tota la societat catalana girés l'esquena a la banda terrorista, fins i tot aquells sectors de l'independentisme que mantenien fins llavors un discurs una mica ambigu.

La germana de Maria Àngels Ribó s'havia casat amb un guàrdia civil. La parella vivia a la casa quarter amb la seva filla, Anna, de 20 mesos. La Maria Àngels es va assabentar de l'atemptat quan el seu marit li va trucar per donar-li la notícia. Va engengar de seguida la televisió i el primer que hi va veure va ser el llum del pis ensorrat de la seva germana. El seu marit va arribar poc després al lloc de l'atemptat i, sense pensar-s'ho, es va endinsar al pis dels seus cunyats a la casa caserna; no va poder fer res per salvar els seus cunyats, però va aconseguir trobar la seva neboda. "Va sentir plorar a l'arribar a casa de la meva germana i és quan va trobar l'Anna. Era en un armari sota la runa", relata la Maria Àngels. L'única alegria en un dia negre.

"Et canvia la vida de cop. Si fins llavors creia que hi havia un Déu, com m'havien ensenyat, des d'aleshores pensava que potser hi havia alguna cosa, però no era tan bona com m'havien explicat". Des d'aleshores la Maria Àngels, el seu marit i la resta de la família es van encarregar de cuidar l'Anna. Afortunadament, l'Anna gairebé no recordava res d'aquell tràgic succés, però tenia un pànic atroç a les explosions. "No es recordava de res però quan arribava la festa major de Vic, amb els petards, s'amagava a sota el llit i es posava a plorar".

HOMENATGES POLÈMICS

Notícies relacionades

La memòria de l'altre Hipercor

Les institucions honren les víctimes de Vic 18 anys després

Encara que destaca que "la gent de Vic es va bolcar moltíssim" en els familiars i víctimes, com a portaveu dels afectats de Vic va demanar diverses audiències amb l'alcalde que li van ser negades. "Els primers anys no em van atendre. ¿Costava tant posar una pedra en el seu record?". Fins al 2009, 18 anys després, no es va poder consensuar la col·locació d'una placa i un acte oficial de record. El 2011, ni l'alcalde ni la majoria de grups del consistori van anar a l'homenatge després d'una polèmica amb l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), que va acusar alguns partits polítics de "simpatitzar més amb els botxins que amb les víctimes".

Com assenyalen la Maria Àngels i José Vargas, president de l'associació, després d'anys de tibantors han trobat bona predisposició per part de la nova alcaldessa, Anna Erra. Així, aquest diumenge es farà un acte en què participaran, entre altres, l'alcaldessa, el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Encara que Theodor Adorno digués que "escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie", actes simbòlics com el d'aquest diumenge serveixen per lluitar contra l'oblit.