El plató de la política

La política –per moltes persones– és avorrida, però els nostres polítics no ho semblen tant. La presència de candidats en programes de màxima audiència televisiva, on el que interessa no és tant la proposta política sinó la personalitat de qui la proposa, és un fenomen extraordinari. I d’èxit. El like (M’agrada) de Facebook ha colonitzat el debat polític. És la metàfora del moment. De la raó a l’espectacle. Del confio en tu, al m’agrades. El desplaçament de les idees a les emocions, de les propostes als gestos, del programa polític a les intimitats personals està funcionant. Sembla que convé tant als líders que se sotmeten a la política reduïda a un plató, com als conductors i propietaris de les cadenes. Les audiències (la seva recerca, la seva conquista i la seva fidelització) són el repte competitiu de les televisions. I el polític convertit en mer personatge és matèria primera per a la programació. De la competència política a l’audiència televisiva. Digue’m el teu share i et diré el teu crèdit.

    L’atenció és el bé escàs en la nostra societat. La política –amb la seva litúrgia pugilística– és abduïda pels programadors televisius que busquen el plaer audiovisual del cop verbal com a poderós atractiu magnètic per retenir els públics. Cridar substitueix raonar. Interrompre a dialogar. Simplificar a argumentar. Aquesta banalització, que converteix la informació i el debat polítics en entreteniment consumible, obliga inevitablement a fer espectacle. Les exigències televisives de brevetat, contundència, simplicitat, rivalitat…, i l’obsessió per deixar l’adversari fora de combat, permeten que els líders que gestionen bé aquestes habilitats tinguin una gran oportunitat de notorietat i singularitat. Es tracta de tenir idees, però, sobretot, tècnica televisiva per a la contesa en la tertúlia. La preparació, formació i entrenament d’aquestes condicions es converteix en un element competitiu imprescindible.

    Ara hem descobert el nou filó associat a un canvi escènic revelador, en què la postura és l’indicador de referència. Perdem verticalitat. De les cadires de les entrevistes serioses, a les butaques de les tertúlies sorolloses. Ara ens trobem en la fase sofà íntim, còmplice i juganer. Ja coneixem les seves cuines. Aviat tindrem l’entrevistador o entrevistadora al llit. Res ens donarà més morbo i plaer. Ja ho veureu.  

    Les noves habilitats escèniques (ballar, cantar, fer riure) es combinen amb les esportives (ja sigui en format de comentarista radiofònic, com Mariano Rajoy), les activitats de risc o la conducció temerària. Es tracta de mostrar unes competències noves, en què el polític queda a mercè del conductor televisiu i aquest de la seva audiència multipantalla. Aquesta, insaciable i àvida d’espectacle, es vol riure de qui gairebé sempre ha de suportar o resignar-se. El polític, en aquest context, es veu sotmès a una gimcana de platós, ocurrències i anècdotes que converteixen allò que és accessori en definitori. I allò que és escènic en essencial.

    El fenomen de la multipantalla (mirar la televisió amb altres dispositius i interactuar a les xarxes socials amb ells) fa que els programadors treballin amb el concepte d’audiència social com un element clau a l’hora d’escollir temes, protagonistes i enfocaments. La retroalimentació entre platós i xarxes és total. El públic forma part de l’espectacle en forma de trending topic, hashtags, mencions, m’agrada, retuits o replays. 

    Al llibre recent Los medios después de internet, José Luis Orihuela fa una exploració dels múltiples camins i desafiaments que internet ha plantejat als mitjans de comunicació de masses. L’impacte de Twitter, el valor visual de la informació, les noves relacions amb l’audiència a les xarxes socials, l’aparició de les empreses tecnològiques com a nous jugadors, així com els desafiaments en la formació de comunicadors són alguns dels nous reptes que estan canviant la nostra manera de consumir continguts. Ara nosaltres donem les notícies en converses multilaterals que mesurem en impactes i mètriques. 

Milions de vídeos al dia

L’imparable i extraordinari èxit del contingut audiovisual, ja sigui en la seva versió d’ús (al dia es miren centenars de milions d’hores de vídeos i es generen milers de milions de reproduccions de vídeos a Youtube) o en la seva versió de consum, no deixa cap dubte: pensem el que mirem. Consumim televisió en totes les pantalles disponibles: del saló al bany. Del plasma al mòbil. El consum s’ha tornat individual i en xarxa. Autònom i connectat. Amb auriculars i polzes per compartir en comunitats.

Notícies relacionades

La política pop entra en campanya

Posturetes a TV

    Aquest escenari complex tendeix a la banalització i a la sobreexposició dels nostres candidats. El concurs (en directe o per entregues), i no el discurs, és el format guanyador. Però també és una oportunitat per descobrir aspectes decisius en la definició del vot, especialment el de l’elector indecís. El caràcter i el temperament dels polítics en aquests platós… mesuren el valor de les seves idees. La vida personal i familiar reflecteix maneres de viure que es perceben com a avançament de maneres de governar. I les aficions, interessos i intimitats mostren aspectes clau per al votant. Volem ser convençuts. Però desitgem més ser seduïts. 

    En aquesta societat de cors digitals, la política ha de competir en emocions. Per als que les menyspreen, des de la superioritat ideològica o la pulcritud política, una advertència de fons: pensem el que sentim. El nostre cervell és així de vulnerable. Aquesta sobredosi de somriures seductors mostra alguna cosa més profunda que l’agressiva lluita pel vot d’uns gladiadors a qui els exigim més i més. És un reflex de com som: ens hem convertit en una societat d’audiències més que de consciències. Les urnes s’omplen de vots individuals. Però els vots s’omplen d’emocions compartides. Som una persona, un vot; però també una persona, una audiència. H