Posturetes a TV
Els polítics fan el que sigui per aparèixer a la televisió, convençuts que així connecten amb el públic
Amb Évole, Wyoming i La Sexta tenen garantida una audiència progre
Soraya Sáenz de Santamaría i Pablo Motos, preparats per al ball. /
l que sigui per aparèixer als programes de tele. Estan convençuts que així connecten i creen empatia amb l'audiència. Com més s'acosten les eleccions, més intensifiquen les seves aparicions. Parlo fonamentalment dels polítics que aspiren a arribar a la Moncloa. O sigui, el trio de pretendents al poder: Sánchez, Rivera i Iglesias. El quart element, el que encara manté el títol de president, en difereix. Rajoy està convençut que com més aparegui a la tele, més hi pot perdre. Fa del quietisme la seva estratègia. Ell ja té guanyada la posició. Només aspira a retenir-la. És curiós, a la ressenya biogràfica oficial de la Viquipèdia posa que Rajoy segueix mantenint el títol de registrador de la propietat de Santa Pola. ¡Ahh! Els registradors, els notaris i els banquers són tres professions que fugen sistemàticament de la tele. El seu privilegiat ofici detesta l'espuma que irradien els televisors. La seva és una aristocràcia silent. Opaca. Poc soroll i molt secret. Per això, Rajoy es resguarda -Rivera diu que s'amaga- i envia Soraya en lloc de presentar-s'hi ell. Enrere queden aquells temps en què Rajoy era ministre només, i tenia aspiracions de progrés, i llavors sí que buscava la tele, com aquell cameo que va realitzar com a actor el 2000, a la telecomèdia Jacinto Durante representante (TVE-1).
S'ha filtrat que l'entrevista que concedirà a Bertín pròximament (En la tuya o en la mía) ha sigut forçada, imposada, pels seus mateixos assessors monclovites. ¡Ah! Amb Bertín sí que interessa. Són trobades sense perill. Sense sorpreses. Amigables pourparler. Suaus. Còmodes.
Com aquella altra que va mantenir temps enrere amb Ana Rosa (T-5). O com aquesta aparició radiofònica, al programa de futbol de la COPE, on hem sentit un Rajoy insòlitament divertit, encantat, confortable, deixat anar. Home, ja sabem que el futbol l'apassiona. I que el Marca és el seu diari de capçalera. Però ara sospitem seriosament que potser el que de veritat voldria Mariano Rajoy és ser president del Reial Madrid en lloc de president del Govern.
Els aspirants, en canvi, veuen a la tele una plataforma idònia. Es deleixen per sortir-hi. En qualsevol programa, en qualsevol plató, perquè els vegi molta gent. Amb Jesús Calleja (Cuatro) ja saben que tindran sempre algun accident, controlat, però que espanti una mica. És el ganxo, l'impacte, l'ham, per concitar interès. Ho accepten amb molt de gust.
Amb Pablo Motos (A-3) es presten a fer alguna coseta simpàtica i gasosa: ballar, cantar, tocar la guitarra (Soraya, Iglesias), fer unes cistelles (Sánchez), conduir un kart a tota metxa (Rivera). Amb Évole, amb Wyoming i, en general, amb tota La Sexta, tenen garantida una audiència progre, gens casposa. Tenen l'esperança de connectar amb un públic que suposen avançat i ideològicament molt fantàstic.
A la senyora Campos (T-5) també la visiten amb molta devoció. Els seus assessors els diuen que l'almívar nostàlgic i una mica retro que impregna aquest programa els garanteix una audiència de panteres grises fabulosa. ¡Ah! La gràcia de la democràcia és que el vot d'un universitari d'uns 20 anys val el mateix que el d'un pensionista de l'Imserso. A Espanya hi ha ara mateix vuit milions i mig de criatures més grans de 65 anys. Són molts vots, sí senyors.
Aquí el meditable és preguntar-se què els reporten els programes d'entreteniment de la tele en la seva carrera cap a la presidència. Una cosa és la visibilitat, la popularitat, la fama, fins i tot, i una altra molt diferent adquirir solvència i crèdit. Aquests tres mosqueters aspirants solen repetir que la tele és un mitjà fantàstic per exposar les seves idees. És una il·lusió molt ingènua. El que la tele proporciona és posturisme, que és una altra cosa.
Notícies relacionadesDe les 24 hores que va passar Pablo Iglesias amb Ana Rosa, per exemple, la gran idea que va quedar en l'audiència, i que va causar un gran impacte admiratiu, és que, en un moment donat, Pablo va llançar la seva melena al vent. O sigui, que va estar hores parlant amb ella de reformes socials, de regeneració política, de construcció d'un paisatge més just, més solidari i més honest, i resulta que el gran missatge que ens va arribar, i del qual vam parlar després dies sencers, en pla colossal trending topic, va ser que de cop i volta va desembridar la seva famosa cua.
¡Ah! Tornem a allò que és fonamental. Al nostre recordat Eduardo Galeano, per exemple, quan deia: «Si els cabells fossin importants estarien dins el cap, no fora». És tremendo: a la tele, els cabells sempre estan fora.
