Mira ho va intuir

Aquesta és la història d'un èxit improbable. El 1996, el nacionalisme valencià, representat llavors per la molt fusteriana Unitat del Poble Valencià, seguia en un carreró sense sortida, amb 27.776 vots (l'1,04%). Podia quedar-se en la via morta del pancatalanisme minoritari o donar-se un bany de realisme, i això va ser el que va fer. Al congrés de l'Eliana, en què es va transformar en el Bloc, la ponència que va plantejar arraconar el projecte polític, no pas el cultural, dels Països Catalans, assumir el terme de nació valenciana i utilitzar sense complexos la denominació de valencià per a la llengua comuna va ser a càrrec del catedràtic de grec, novel·lista i assagista Joan Francesc Mira, que la va estructurar l'any següent al llibre Sobre la nació dels valencians.

Al cap de 10 anys, el Bloc aconseguia els 195.116 vots (el 8,14%), i el 2015, amb el Bloc integrat a Compromís amb diverses escissions d'EU, la coalició va sumar 452.654 vots (el 18,19%), governa l'Ajuntament de València i forma part del Govern de la Generalitat de la mà de l'ala més valencianista del PSPV. Ara, Mira ha reeditat aquell text fundacional, amb el seu contingut actualitzat i el títol de La nació dels valencians (Pòrtic). El llibre, i la conversa que mantenim amb ell durant una visita a Barcelona, ajuden a entendre què passa sota aquesta frontera tan tènue i a la vegada tan real com la que marca el riu Sénia.

¿Fins a quin punt se sent ara Mira reconegut, i fins a quin punt creu que el valencianisme que sorprenentment ha pogut capitalitzar el rebuig a la corrupció dels governs del PP és fill dels seus plantejaments? «Des de tots els punts, i a més a més de manera expressa i explícita», respon, satisfet perquè «els anys d'esforços dels que de veritat han treballat durament hagin tingut fruits» i oblidat ja «l'escàndol que va aixecar el llibre  entre la congregació de la doctrina de la fe» del valencianisme catalanista, que el va arribar a acusar de blaverisme.

«Sóc profundament catalanista, deixo clar que València és d'origen català, de filiació cultural catalana, amb una identitat cultural bàsica i una llengua catalana, amb una comunitat literària compartida, però si no distingeixes això de la identitat política, llavors no entens res». Segons el seu parer, el projecte polític, el projecte de poder, les estructures de partit, han de ser valencians i d'obediència valenciana, perquè  «no ha existit mai un projecte polític comú entre València i el principat de Catalunya, no hem tingut mai ni les mateixes lleis, ni la mateixa Generalitat, ni tan sols la mateixa moneda, i no ens podem inventar un passat comú, una comunitat política que no ha existit mai, que no existeix i que és molt difícil que arribi a existir», argumenta.

I aquest projecte comú encara serà menys viable si arriba a existir una Catalunya independent: «Me la puc imaginar. Però no em puc imaginar de cap manera uns Països Catalans com a Estat. No existeixen ni les bases sociològiques, ni ideològiques, ni d'identitat. El 99% dirà que no. És una fantasia i, si volen, que vagin a una botiga de mobles i es comprin una butaca ben còmoda per esperar».

Les paraules

Una altra de les claus d'aquest gir va ser no quedar presos de les paraules: català, Països Catalans... «Sí, perquè les paraules són perilloses. Aquells que escrivien «Xàtiva és Catalunya» el que aconseguien és que els diguessin fills de puta. Tancant-te en una esfera ideal i decidint que els que estan a fora estan equivocats i que tu tens la raó, sumar partidaris d'un en un i enemics de cent en cent, no és la manera de guanyar una guerra».

«El terme Països Catalans té sentit cultural, lingüístic i literari, però ha creat tants anticossos que ha funcionat com una vacuna anticatalana», afegeix. Avançar sense dir-ho, reconèixer la unitat de la llengua sense denominar-la català de forma quotidiana però sí quan s'ensenya llengua a les escoles i la universitat, utilitzant «un terme que s'ha utilitzat tota la vida com el de valencià, que no ens hem inventat i al qual és absurd negar la seva validesa històrica», adverteix, també genera reaccions, «perquè la gent no és tonta i se n'adona». Per exemple, potser és possible que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua entri a l'Institut Ramon Llull amb Catalunya i les Illes, però no encara que ho faci la Generalitat.

Optimisme prudent

Per més que siguin recents, els textos afegits el 2015 són anteriors a l'èxit electoral de Compromís. Resulta que en alguns casos va pecar de prudència. «A les poques notes d'optimisme que hi havia en el llibre n'hi he afegit més, però d'optimisme prudent», diu. ¿Més optimisme o més prudència? «¿El nou Govern, i Compromís podran mantenir la coherència interna? Espero i confio que sí. De moment els primers gestos simbòlics han sigut molt importants. ¡El reconeixement oficial a Raimon...!».

Notícies relacionades

ERC admet que la negociació sobre finançament està «alentida» i en culpa Montero

El Suprem ofereix declarar voluntàriament Santos Cerdán el 25 de juny al trobar «consistents indicis» contra ell

Al seu llibre, Mira recordava que, mentre a Catalunya l'adjectiu nacional vol dir una cosa, a València ha remès immediatament a Espanya. ¿Arribarà a canviar això? ¿Hi haurà una política expressament nacional, de reivindicar una identitat nacional valenciana diferent de l'espanyola? «D'aquest Govern no ho espero. Però fins i tot en un aspecte simbòlic, pot haver-hi una política nacionalment positiva. Cap president de la Generalitat s'hauria atrevit a qüestionar el primer vers de l'himne, aquell que parla d'ofrenar noves glòries a Espanya, i dir que ja està bé de tant oferir. Això és molt important, s'allunya d'aquesta postura d'adhesió submisa. Jo no sé si aquests gestos renacionalitzaran el país, però fan país, creen identitat, encara que sigui en un procés lent».

En altres casos, potser peca d'optimisme. Mira sosté al seu llibre que l'espanyolisme furibund que veia en la llengua i la identitat valencianes un destorb obsolet a liquidar ha mort, ni que sigui substituït per un valencianisme folklòric però hostil. Però després va arribar Ciutadans, i la seva lideressa local Carolina Punset titllant de «pagès» parlar valencià. «Aquestes frases de menyspreu de la llengua i la cultura que s'utilitzaven fa cent anys no les utilitza el PP». I considera que una cosa és Ciutadans, que a València utilitza el discurs de la modernitat pura i dura que fa servir a la resta d'Espanya, i no el de l'espanyolisme explícit que practica a Catalunya, «i una altra és Carolina Punset, carregada de vanitat com el seu pare, una marciana plena d'estúpida ignorància que no té ni idea de res ni li interessa, i que al seu propi partit els molesta. No és representativa i Rivera se la treurà de sobre perquè ell no és tonto».