Morts que estan molt vius

Hi havia una vegada en els primers versicles del Gènesi un polígon que va sorgir del no res, dalt de tot d'un turó, i que va ser batejat en l'origen dels temps com a Ciutat Meridiana. La mà demiúrgica de l'especulador va apartar les tenebres i va començar a construir-lo el 1964, al costat de la fàbrica cimentera de Montcada i sobre un terreny que havia sigut descartat per massa humit i costerut. ¡Un solar rebutjat fins i tot per posar-hi un cementiri!

I ve't aquí que, 50 anys després, aquesta bombolla de l'extraradi no està habitada per morts, sinó per 10.000 veïns vius i molt cabrejats. Ahir, no obstant, a penes en van sortir al carrer una cinquantena en protesta per allò que més mal els fa: els desnonaments.

Sobre un vessant del turó de les Roquetes, Ciutat Meridiana és un exemple preclar de l'urbanisme caníbal empès pel mandat de l'alcalde José María Porcioles, el més llarg del franquisme (1957-1973). Les cròniques dels anys 70 ja parlen del fenomenal batibull que hi havia cada vegada que plovia sobre un polígon amb canonades incapaces de drenar, de manera que les aigües residuals inundaven els pisos, i no només els més baixos. Per no parlar dels pendents que s'havien de pujar carregant les bosses de la compra: un desnivell de 30 metres separa l'avinguda dels Rasos de Peguera del carrer de les Agudes.

Avui dia, és innegable que la barriada ha guanyat en accessibilitat, amb el metro lleuger, i en equipaments públics. Però Ciutat Meridiana no s'ha convertit precisament en un resort residencial; les taxes d'atur es desborden i el 40% de la població és nouvinguda, un eufemisme utilitzat per parlar de gent que sovint ho estan passant molt magre. Són tants els desallotjaments de vivendes -el percentatge més elevat de Barcelona- que el barri ja s'ha guanyat el sobrenom de Vila Desnonament: un centenar des de començament d'any. I per dilluns, l'associació de veïns té comptabilitzades tres possibles execucions, segons confirma el seu president, Filiberto Bravo (Almoharín, Càceres, 1952).

Al Filiberto, amb la seva barbeta de pera i ulleres trotskistes, el coneixen al barri com a Fili. Un home que va arribar a aquestes terres amb 15 anys per treballar com a tallador en la indústria tèxtil, i tan compromès amb la causa veïnal que al seu avatar de Whatsapp s'hi ha posat una foto amb els ulls de l'aqüeducte que corona el barri, el mateix que porten imprès els manifestants a les samarretes color pistatxo i amb el lema: Ciutat Meridiana resisteix.

El Fili treu foc pels queixals. «Tinc por que després del parèntesi de les eleccions tornin a la càrrega i facin una altra sagnia amb els desnonaments», diu.

Des de la plaça Roja del barri, caminem colze a colze entre el grapat dispers de persones que ahir van transitar per un tros de la C-17 i dos carrils de la Meridiana per reclamar visibilitat per a un drama social. Un problema amb noms i cognoms de l'Equador, la República Dominicana, Colòmbia, Nigèria… El patró sembla repetir-se, idèntic: sous decents amb la bonança, sobretot en el sector de la construcció, hipoteques a dojo, desocupació, crac de la bombolla immobiliària, desnonament, deute. Ni en un malson de Kafka.

  Ara, en un canvi de protocol, els desnonaments per ocupació s'executen per la via penal, sense la comitiva judicial i sense avisar els serveis socials. Per sorpresa, i amb els mossos d'entrada.

Vent de cara

En alguns trams del trajecte cap a Fabra i Puig, el vent bufava de cara i amb tanta força que als convocats els costava molt mantenir recta la megapancarta que encapçalava la marxa. Algun clàxon solidari saludava, igual que quan guanya el Barça. La mani, convocada per l'Associació de Veïns de Ciutat Meridiana i la plataforma 500x20, era modesta però sorollosa, i els participants corejaven consignes durant la caminada per donar-se ànims: Uneix-t'hi, no ens miris, uneix-t'hi; Si això no s'apanya, canya, canya, canya; ¿Què passa?, ¿què passa? Que no tenim casa. I el clàssic de les últimes temporades: No hi ha pa per a tant xoriço.

Notícies relacionades

Sectors del PSOE reclamen a Sánchez una crisi de Govern de pes

Mazón en l’aire i ni rastre de la dana

L'associació de veïns no demana el vot per a ningú. El Fili parla clar: «Cap, cap, cap -sí, ho recalca tres vegades- dels candidats ha trucat a la nostra porta per preguntar què està passant al barri». Ni tan sols, insisteix, Ada Colau, que va llançar la seva carrera política des de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. «Guanyi qui guanyi les eleccions, ens tindrà de front, no de costat. Aquest barri no significa res per a ells; som un apèndix incòmode de la ciutat», recalca el portaveu veïnal.

La comitiva va agafar el metro a Fabra i Puig i es va desplaçar fins al Casino L'Aliança del Poblenou per saludar els alcaldables, abans del debat, amb bronca i xiulets.