L''Espanya ens roba' fa mal

Almadén és un poble tocat, ferit. En la seva fe i en el seu orgull. Amb tot just 6.000 habitants (als anys 70 n'havien estat 15.000), voreja  el miler d'aturats. Edificis tancats a pany i forrellat a la plaça de la Constitució, al davant i al costat de l'ajuntament. Cartells d'es ven destenyits pel sol. Almadén llangueix des que el 2003 va tancar la mina de la qual es calcula que es va extreure la tercera part del mercuri que s'ha usat a tot el món. «Si diuen els catalans que han patit, què no hem patit nosaltres, que li hem donat a Espanya moltíssim més del que ens ha tornat», clama Siro Ramiro, de 42 anys, fill de miner i empleat en una empresa constructora.

Per posar solament un exemple, l'elecció imperial i les guerres de Carles I es van finançar cedint l'explotació de la mina per ¡120 anys! als banquers alemanys Függer, el 1521. És a dir, amb la suor de la gent d'Almadén. La suor i molt més: «Aquest ha sigut sempre un poble de viudes», recorda Siro.

Entre l'espasa i la paret

Una vegada tancada la mina, fent de la necessitat virtut, el poble ha reconvertit el seu ingent patrimoni industrial, reconegut per la Unesco, en oferta turística. El seu atractiu és innegable, però la cosa no arrenca. Encara manxec, però a únicament sis quilòmetres d'Extremadura i a 10 d'Andalusia, Almadén està en realitat massa lluny de tot arreu. Per aquí hauria de passar l'autovia València-Lisboa, però el projecte esgrogueeix en algun calaix.

Encara està més lluny -a 860 quilòmetres- de Barcelona, de Fabra i Puig, on va néixer Olga Calero. Néta de miner; el seu pare, extremeny, i la seva mare, d'Almadén, van emigrar amb 14 anys. «Veníem aquí cada estiu, per Setmana Santa, per Nadal, i em vaig enamorar de José Luis. Ens vam casar i ens vam instal·lar a Barcelona. Allà vam ser superfeliços, vam tenir els nostres dos nens i, quan el petit tenia tres anys [avui en tenen 14 i 11], vam decidir venir. Havia estat molt feliç aquí de petita i volia que els meus fills visquessin aquest ambient».

 

Fins aquí tot bé. Però Olga explica una altra història trista, de la qual no dubta a acusar el mateix Artur Mas: «Està trencant el meu matrimoni». ¿Com? «El meu marit se sent absolutament atacat, amb comentaris que li fan quan anem allà, amb el que surt per televisió; s'ho agafa com una ofensa personal. Té la impressió que l'infravaloren, que el veuen com un ciutadà de segona». José Luis va declinar participar en la trobada amb EL PERIÓDICO.

A José Luis «li fa mal l'Espanya ens roba, és clar», i s'encén quan li diuen coses com «'no m'estranya que us n'hàgiu anat perquè amb tots els diners que us enviem, els vostres fills estudiaran millor'». I Olga ho porta fatal: «Si algú em parla malament de Catalunya, salto, i tampoc suporto que els d'allà parlin malament d'aquí. És com si sempre m'estigués barallant amb algú. Estic entre l'espasa i la paret».

 

Olga responsabilitza els polítics, i molt especialment el president, de tot aquest mal rotllo: «Si de veritat Catalunya dóna més del que hauria de donar, doncs jo què sé, que es treballi això, que els polítics es mullin, però que no ens enfrontin a nos-

 

altres, sobretot els nens. Els meus fills se senten absolutament perduts, perquè el meu marit i jo discutim. I jo no em puc definir. Els meus sentiments estan dividits».

 

No es pot dir que el president sigui popular a Almadén: «S'havia de tapar problemes, Mas s'ha posat a picar de mans i tot Catalunya s'ha posat a ballar. I ara vol deixar de picar, però Catalunya seguirà ballant», diu Rosa María López, de 48 anys, tècnica de laboratori en atur, filla de miner, que diu sentir-se «insultada» per Catalunya, «sempre demanant, sempre dient que ells donen més».

 

Sense privilegis

 

Tampoc és que surti gaire ben parat Rajoy: «Ha passat del tema. Amb un altre tipus de Govern a Madrid no s'hauria arribat fins aquí», sosté Olga. Així, la taula aposta per unanimitat per una reforma federalista de la Constitució. «I si s'hi ha de posar algun element de reconeixement de la singularitat històrica, que s'hi posi, però no per treure'n cap privilegi. Un nen que neixi a Almadén i un que neixi al Prat han de tenir les mateixes oportunitats a l'hora de rebre educació o serveis sanitaris», afirma Siro. Assentiment general. Bé, no del tot: «Totes les comunitats tenen la seva història, i per a elles és la més important», objecta Rosa.

No nómés Olga té llaços amb Catalunya. Els de Siro, per exemple, són per partida doble: la seva dona va néixer a Barcelona, on el seu pare també va viure uns anys. Són molts els catalans d'Almadén, però no sembla que això hi ajudi: «Aquests són els pitjors, els que més volen la independència, els que més superiors es creuen. ¿Què els feu allà?», deixa anar Rosa. «Al poble n'hi havia un que de petita sempre es reia de mi i em deia la polaca. Anys després se'n va anar cap allà, i ara és d'ERC», recorda Olga.

Notícies relacionades

El TS mou fitxa contra Delgado

El repte de pujar nivell i baixar diferències

Cau la tarda sobre el Parc Miner, els escassos turistes ja han marxat i és hora de tancar. Les últimes reflexions també són fosques, perquè el que més els preocupa a tots tres és que la lògica del conflicte porti a una fractura social. «Això no acabarà bé», mussita Rosa. «A mi em fa pànic. Passi el que passi, sempre hi haurà algú que patirà. Els d'un costat o els de l'altre», pronostica Olga. I a l'acomiadar-se, torna a recordar-se de Mas: «Cada vegada que el veig somriure, ploro».

¿Què opines de com veuen Catalunya des de la resta d'Espanya?