'Oigo, patria, tu aflicción'

Ahir em vaig despertar amb el nas ple de mocs i una molesta picor a la gola. Com que no sabia si estava enganxant un refredat o si se m'havia posat malament la programació de TV-3 de la vigília, vaig sortir al carrer buscant una farmàcia oberta on poder comprar Frenadol, un medicament que no serveix absolutament per a res, però que té un gust agradable i proporciona certa col·locada.

Encara que eren les deu tocades del matí, el meu barri ja bullia de patriotes amb estelada (en pal o lligada al coll a l'estil capa de superheroi); a la farmàcia, un va intentar colar-se'm, però li vaig parar educadament els peus: francament, si comencen a colar-se a les farmàcies abans de ser independents, no vull ni pensar com es portarien en l'improbable cas que assoleixin els seus objectius. L'home es va disculpar, però jo crec que em va veure cara d'unionista, perquè es va posar a omplir el volant de la Seguretat Social i, en el moment d'anotar el dia, va dir en veu alta, perquè l'escoltéssim bé el farmacèutic i jo, «11 del 9 del 14... ¡Com m'agrada aquesta data!».

Tertúlia amb botifler

Tot just vaig tornar a casa, vaig començar a prendre el Frenadol, encara que no m'havia oblidat de la nit toledana que m'havia donat TV-3. Culpa meva, ja que em vaig enganxar a la tertúlia de les 11 al 3/24, que sempre és un model d'equilibri i equanimitat. Em va alegrar veure que havien recuperat la figura del botifler a qui linxar en públic, representada aquella nit per Joan López Alegre, i l'inefable Bernat Dedeu, a qui no veia des de la nit en què se li va acudir posar verd Quico Homs entre les seves habituals riallades d'orat: m'alegra que li hagin aixecat l'arrest, perquè la seva barra m'entreté en gran manera i el considero el tertulià més amè del sector independentista.

Evidentment, la canilla patriòtica va intentar escorxar López Alegre, però van punxar os: l'home va aconseguir treure'ls de polleguera a tots sense moure cap múscul, sense aixecar la veu i sense mirar mai a la cara a qui estigués posant verd en aquell moment. Això va propiciar la ira de Marta Lasalas, aquella dona que es posa com les cabres quan algú li porta la contrària. I és perillosa, ja que té un to de veu extremadament irritant que, sense arribar a la capacitat destructora de timpans del gran, gran dictador Oscar Dalmau, et deixa les orelles guapes.

Quan vaig tornar de la cuina de prendre'm un Trankimazín, vaig veure que havien portat reforços: Jaume Marfany, líder de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) l'aspecte venerable del qual li permet esquivar les sospites que només diu bajanades, sent, com és, la versió sobiranista del Sèneca de José María Pemán. Atordit pel Frenadol, el Trankimazín i l'estrident veu de Marta Lasalas, me'n vaig anar al llit. I em vaig despertar l'endemà, com ja els he dit, fet un moc humà.

Vaig seguir la V per TV-3, i vaig comprovar una vegada més com som d'obedients els catalans. Tots allà, formats, suant la cansalada i fent ric el proveïdor de les samarretes (som capaços fins i tot d'obeir la desobediència civil de l'amic Junqueras).

Enveja

Notícies relacionades

El missatge de Santos Cerdán a Koldo que apunta a una manipulació de les primàries de 2014: "Sense que et vegi ningú poses les dues paperetes"

Koldo a Ábalos: «Santos s’ha quedat amb diners, bitllets de cinc-cents que li donava el de Guipúscoa (Antxón)»

Em van fer una mica d'enveja, perquè el gregarisme contribueix enormement a la felicitat del que un amic meu sevillà defineix com «tota aquella gent elemental i estrepitosa». El meu esforç a mantenir la lucidesa no em porta enlloc: més em valdria fer-me nacionalista, seguidor del Barça, trekkie o president local del club de fans de Kim Kardashian. Seria més feliç. O, almenys, podria haver acompanyat a Tarragona els de Societat Civil Catalana (SCC), de qui comparteixo els postulats. Però és que m'angoixa qualsevol grup de més de quatre persones, sobretot si s'enarboren banderes, es canten himnes o es llancen crits de victòria.

No tinc cap mania a l'hora de felicitar els nacionalistes per la V. Això sí, deixin de fer-se els oprimits, encara que només sigui per respecte als autèntics oprimits, que n'hi ha en aquest món, però no som els catalans. «Oigo, patria, tu aflicción», sí, però ni la comparteixo ni me la crec.