L'altra herència de Pujol

Jordi Pujol Soley no ha presentat cap declaració complementària davant l'Agència Tributària espanyola (AEAT). El Govern central no ha demanat cap informació sobre comptes bancaris que pugui tenir la família Pujol-Ferrusola a l'Executiu d'Andorra. És més, Andorra no és un paradís fiscal.

Són tres evidències tan fàcils de comprovar com difícils de descobrir entre l'allau d'informacions sobre l'expresident de la Generalitat -el títol inevitable que li queda- Jordi Pujol, iniciades el 7 de juliol passat i que s'han alimentat unes a altres sense la prudència elemental de comprovar les dades. Serà a partir d'aquesta setmana quan, almenys en el que fa referència als fets comprovats, es podrà recuperar una mica de seny.

Recapitulació sobre el més pròxim. El diari El Mundo la va encertar de ple en l'advertència, el 7 de juliol, que la família Pujol tenia un compte en un banc d'Andorra (l'únic provat fins ara) amb un saldo que podia ser de 3,4 milions d'euros. Una informació tan precisa en dates i quantitats al cèntim va ser dissuasòria.

DECLARACIÓ COMPLEMENTÀRIA / El 12 de juliol (un dissabte de lluna plena), els afectats per la informació, Marta Ferrusola i quatre dels seus fills, després de fer consultes amb advocats i assessors fiscals (a Barcelona, no en un conclave a la Tor de Querol que no va existir mai) van acordar presentar una declaració complementària davant l'AEAT per haver incomplert la llei del Govern Rajoy que fixava com a data màxima el 30 d'abril del 2013 perquè els contribuents espanyols declaressin els seus comptes a l'estranger existents fins al 31 de desembre del 2012.

Va ser un afegit a l'anomenada -i no reconeguda amb aquest nom- amnistia fiscal de la segona era al Ministeri d'Hisenda de Cristóbal Montoro (ja ho havia estat amb José María Aznar) per animar els fins aleshores magres ingressos previstos per aquella mesura de gràcia tributària.

S'hauria pogut quedar aquí. Ferrusola i fills enxampats en falta. El diari que es va apuntar la meritòria exclusiva era el mateix que el novembre del 2012, en plena campanya electoral catalana, va acollir la declaració d'una examant ressentida del gran dels Pujol Ferrusola després d'una atrabiliària investigació -amb la no menys pintoresca aportació de l'agència de detectius Método 3- de la UDEF, l'oficina policial dedicada a investigar grans fraus al si del Ministeri de l'Interior, liderada pel dirigent del PP català Jorge Fernández Díaz.

Si aquesta vegada es va afinar tant era de suposar que hi podia haver alguna cosa més. A partir del dia 8, es va propalar tant i des de tan amunt (Moncloa) el que havia d'arribar, que els estrategs jurídics i els Pujol van prendre una decisió que només es podrà interpretar, quan les aigües es calmin, a partir de la teoria dels jocs que domina la ciència econòmica des de mitjans del segle passat. La família de l'expresident es va plantejar: ¿Què més sap el Govern? ¿Quan ho revelaran? I sobre la seva reacció: ¿Com ho neutralitzem?  ¿A quin preu? En això últim, es va imposar el comunicat/confessió.

En el front interior familiar, coneixedors directes d'aquella reunió apunten a una constant fixa, des de sempre, en la manera de fer familiar: la unió de mare i fills s'imposa. Almenys de moment, perquè la situació patrimonial i judicial de cada un dels set germans no és la mateixa, la qual cosa és extensible a l'estratègia de defensa.

CONFIRMAR EL QUE JA ÉS CONEGUT / És així com es decideix fer públic, el 25 de juliol, un comunicat del molt honorable president de la Generalitat Jordi Pujol, en el qual fa públic el que Hisenda ja sabia des de setmanes abans i justifica l'existència d'aquell compte -que conté menys diners que quan es va assumir el 1980- per un llegat del seu pare, Florenci, a la seva dona i els seus fills. Hi afegeix una estranya apel·lació -més bíblica que evangèlica- a l'expiació personal en nom de tota la família. Llavors comença la confusió, potser deliberada, entre els pla ètic i el jurídic.

Per més que ho intentin els pujolistes més sincers -els oportunistes, siguin regidors o columnistes,  ja s'han retratat amb suficiència-, és hora de recuperar amb tota solemnitat el clausurat Any Espriu. Rellegir, avui, les narracions curtes El meu amic Salom, El país moribund o El cor del poble seria el millor homenatge a qui va denunciar amb tanta lucidesa la hipocresia, el sentiment de superioritat i l'engany com a idiosincràsia catalana. Pujol i el pujolisme s'han quedat a la caixa de titelles, sobre la qual també va escriure Salvador Espriu en homenatge a Ricard Salvat.

MILERS DE MILIONS / Part del front mediàtic s'ha quedat en l'esperpent, per seguir en terreny afecte al poeta de Santa Coloma de Farners. Llegir en vegetal i en digital que ja és segur, o imminent, que la fortuna de la família Pujol-Ferrusola arriba almenys als 1.400 milions d'euros justifica la fama de ser terra d'inquisidors. ¿Quant s'ha demostrat? Doncs això: 3,5 milions en un compte, ja computat a l'AEAT, a la Banca Privada d'Andorra (BPA), amb uns drets reals que s'han pagat a través del seu filial Banc de Madrid. Marta Ferrusola i quatre dels seus fills, per ser més exactes.

Per esvair qualsevol altra esperança, s'ha d'afegir que aquest compte confirmat per Pujol Soley el 25 de juliol passat va estar a Suïssa fins al 1990, quan es va traslladar a un banc andorrà que avui, després d'unes quantes fusions al país veí, es diu AndBank. Ho va explicar Olga Grau a EL PERIÓDICO diumenge passat: el 2010, la direcció d'AndBank va decidir que no volia tenir comptes comprometedors de polítics i el dipòsit dels Pujol-Ferrusola es va mudar a la Banca Privada d'Andorra (BPA). Són aquells moviments de comptes el desembre del 2010 els que recull la informació del 7 de juliol.

PROTOCOL DEL SECRET BANCARI / La revisió del front jurídic també aporta perplexitat. Per si s'ha oblidat, Andorra i Espanya tenen subscrit des de fa tres anys (aquí, José Luis Rodríguez Zapatero, allà, Jaume Bartumeu) un acord de col·laboració en informació sensible sobre delictes financers. Això va permetre al país pirinenc abandonar la llista de paradisos fiscals i a Espanya millorar la informació sobre els seus contribuents.

Una altra cosa és que Andorra mantingui com un dret dels seus nacionals -igual que Luxemburg o Suïssa, per no anar més lluny- el secret bancari. La qual cosa equival que si Espanya vol informació sobre dipòsits a Andorra ha de seguir el protocol establert. ¿A qui se li va acudir desconèixer aquest tema, tan elemental, i va propiciar la publicació del 7 de juliol? Una badada com aquesta va obrir el rearmament de l'altra part: la declaració complementària dels Pujol-Ferrusola (l'expresident de la Generalitat no n'ha fet cap), que dificulta altres inspeccions. La prevenció dels bancs andorrans serà extrema quan rebin les peticions espanyoles, ja siguin d'un jutge o de l'Agència Tributària. A més a més, les vies penal i administrativa, en opinió dels juristes andorrans, no són compatibles. Domina la penal. Les peticions del jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz consta que estan en marxa. Sobre la propiciada per aquesta franquícia d'advocats de ventura que es fa dir Manos Limpias, està per veure que els seus indicis superin el nivell de fotocòpies de diaris. I no consta, fins avui,  la sol·licitud d'informació als bancs andorrans per part de

l'AEAT sobre els comptes dels Pujol en aquest país. Així de fàcil ho tindrà el ministre Montoro per dir que no pot revelar dades de l'Agència Tributària.

Malgrat tot, les vuit setmanes transcorregudes des que l'assumpte Pujol ha dominat el panorama polític català i espanyol han estat més que determinants sobre el procés polític activat -venia de temps enrere- fa dos anys.

RUPTURA TÀCITA / Ja llavors, des del Madrid polític i l'influent, la mutualitat d'interessos públics i privats -les elits extractives en teoria econòmica d'Azemoglu i Robinson- que tenen com a símbol de la seva santa aliança la llotja del Bernabéu, es va enviar l'anatema: els empresaris catalans no estan amb el procés català. ¿No? Depèn del que s'entengui per empresari i quins interessos té.

El que és ja irreversible és la desaparició de qualsevol indici de complicitat de les elits empresarials catalanes amb el moviment sobiranista, qualsevol que sigui el seu grau d'acceptació en les relacions amb Espanya. Els que des de les profunditats de l'Estat van escollir la família Pujol com la millor palanca per provocar un descarrilament del procés la van encertar: eludir impostos, i més en temps de crisi i pel principal referent del catalanisme polític dels últims 50 anys, té efectes devastadors, per ferms que siguin les conviccions compartides.

Notícies relacionades

Jordi Pujol surt de casa sense una sabata

Junts es vol "aprofitar" de la debilitat del PSOE

Les últimes setmanes tornen  a circular en la hipòcrita Lavinia (per a Espriu, Catalunya o Barcelona) totes les maledicències previsibles entre les grans famílies que formen el nucli del poder català (Llavaneres, Puigcerdà, Cadaqués...) contra els que s'han presentat com a superadors de l'Espanya corrupta, ineficaç i arrogant: a tots els iguala l'afany d'evadir impostos.

«¿Com és possible que aquests [els Pujol] siguin més rics que nosaltres?». La frase, sentida en el si de l'entramat de famílies barcelonines, la minoria sigil·losa, reflecteix com s'ha rebut la informació del frau fiscal comès per l'expresident. Els grans de la indústria agroalimentària, química i farmacèutica, amb els seus despatxos de serveis, ja han enviat el seu missatge final als impulsors del procés del 9-N: les concessions s'han acabat. Ja no hi haurà més ponts aeris ni degustacions compartides de civet de senglar: els Pujol també són dels seus. Aquesta és l'altra herència que ha deixat el comunicat del 25 de juliol.