El Rei, a la ciutat de Carlemany

A Girona només es venera un rei, un que no hi va ser mai a la ciutat, ni tampoc va ser mai santificat, malgrat que aquí era considerat el sant dels coixos, els cecs i els mesells. L'emperador Carlemany té a la Catedral una cadira i una torre romànica. A la resta de reis, ni cas. Fins i tot un que va néixer sense voler a Girona és despatxat amb una sòbria referència al nomenclàtor, la pujada del rei Martí l'Humà, això sí, compartida amb el nom popular de carrer del Llop.

No és, doncs, Girona una ciutat de fervor monàrquic, potser perquè va ser el president de la República, Manuel Azaña, qui amb dos cops de martell simbòlics va fer caure els baluards de les velles muralles donant ales a l'expansió i obertura de la vila. Tampoc havia estat especialment antimonàrquica. L'any 1981, l'ajuntament va demanar que Felip de Borbó fos investit Príncep de Girona amb el vot favorable de 23 dels 25 regidors. Però l'actual consistori ha proclamat que el títol de Príncep de Girona «no representa la ciutat».

Sembla una obvietat que el de Príncep de Girona no és un títol representatiu de la ciutat, més aviat és una concessió honorífica, un reconeixement de la Corona respecte de Girona; en aquest cas, la continuïtat de la tradició dels reis d'Aragó i Catalunya. Però la qüestió no és de legitimitats històriques, és d'estratègies polítiques. Avui, per molts catalans, la Corona és la representació més vistosa de l'Espanya que volen perdre de vista i Girona és una de les places fortes dels independentistes, l'escenari perfecte per traslladar-hi el conflicte.

Notícies relacionades

El Govern es debat sobre portar a votació els Pressupostos

José María Páez, vocal del CGPJ: "Els decibels dels atacs als jutges són absolutament escandalosos"

La Fundació Príncep de Girona, i el Fòrum Impulsa celebrat ahir, són dues iniciatives destinades a combatre el desafecte monàrquic gironí i català. Els resultats de l'operació  són acceptables, especialment la projecció obtinguda fora de Girona; potser perquè la presència de l'empresariat local és molt modesta en comparació amb la participació entusiasta de l'Ibex 35 i els grans patrons de l'economia catalana. Això, i l'animadversió de les forces polítiques majoritàries, explicaria la fredor del carrer respecte a l'esdeveniment, un detall que contrasta amb l'overbooking de personalitats i càrrecs polítics per assistir al primer acte del rei Felip VI a Catalunya.

L'estil gironí de fer política és florentí. Una moció sense conseqüències, unes referències al monarca subratllant el seu caràcter de foraster -el rei «espanyol» ens visita-, una petita manifestació testimonial i tots plegats cap a la festa. Els dos bàndols tenen molt de camp per recórrer en benefici de les seves posicions. L'ajuntament podria convocar una consulta per veure si el seu rebuig a la Princesa és compartit per tots els gironins i Elionor es podria guanyar el cor de molts d'aquests gironins si complís amb una de les tradicions més sagrades de la ciutat: retre homenatge a la lleona de Girona. Essent qui és no caldria que fes el petó a la còpia que hi ha al carrer, sinó a l'original del segle XII que hi ha guardada al Museu d'Art. H