La força tranquil·la

Si s'atribueix a Lluís XIV allò de «l'Estat sóc jo», Miquel Iceta bé podria haver dit «l'aparell sóc jo». El del PSC. I el d'abans més que el d'ara, però en definitiva el de sempre, el que no hauria d'haver deixat de ser (segons ell).

La comparació pot sonar exagerada, però Iceta es té en grandíssim concepte i aquests dies va especialment crescut. Fins al punt que no es talla un pèl al descriure l'actual nucli de poder al PSC com «l'aparellet», amb sorna i deixant clar que allò que existia temps era temps, amb Josep Maria Sala o amb José Zaragoza o amb ell mateix, «allò sí que era un aparell», no això d'ara, que és «el que en queda». Va disparat.

Normal, si tenim en compte que té a tocar dels dits allò pel que feia dècades que sospirava: la primera secretaria del Partit dels Socialistes de Catalunya.

«¡No saben el que han fet!», diu amb somriure murri i amb les galtes vermelles d'emoció. I es refereix a un reglament d'elecció directa (un militant, un vot) del líder socialista en primera volta, i amb posterior ratificació d'ell i la seva Executiva per delegats. Aquest mètode donarà un gran poder a qui surti elegit primer secretari. I com que sortirà triat ell si no és que hi ha una sorpresa majúscula, ja està afilant els ullals per clavar-los sense manies al lideratge del partit i al que queda del seu aparell.

«¿Qui millor per atrevir-se amb ell i per desmuntar aquesta estructura de poder que algú que la coneix com casa seva?», adverteix sobre Iceta i l'aparell un veterà de l'indret. Per cert, algú molt veterà al PSC, tot i que una mica menys que Iceta.

Va mamar un PSC naixent, a finals dels anys 70 del segle passat, ja des d'unes Joventuts Socialistes de Catalunya que va cofundar, que el van foguejar en la gresca interna. Ara, passats els anys i acumulats els galons i l'autoestima, veu que ha arribat el gran moment de posar en pràctica tot allò que durant anys ha anat aprenent no completament des de l'ombra, però sí des de posicions de privilegi sempre amb un altre al capdavant que es cremés per ell.

«Si arribo a agafar el partit unes setmanes abans, en Joan Ignasi Elena no se'n va, ¡i ja ni t'explico com estaríem si ho faig fa dos anys i mig!». I ho diu amb una convicció que espanta. Ho creu profundament, igual com creu en la seva capacitat de convicció. Lector compulsiu i amant de la retòrica, durant molt temps ha estat el gran redactor de discursos de líders del partit que han anat passant per la cúpula. «Amb José Montilla va tenir el seu gran repte», i aquí segueix. S'ho reconeix a si mateix: «Amb perdó, però tinc una molt bona ploma». I ho diu amb somriure juganer, provocador, recreant-se en el doble sentit i desinhibit com ho està respecte a la seva condició de gai des de fa dècades quan en un míting va sortir oficialment de l'armari.

Però sí, no per amanerament sinó per un verb fluid que plasma a la perfecció sobre el paper, ha escrit alguns dels discursos més excel·lents que hem pogut sentir de líders del PSC. Ara els escriurà per a ell. Se suposa, fins al del seu comiat (quan aquest arribi), ja que d'ell han dit en més d'una ocasió que «enterrava més bé que ningú». I amb això apunten companys seus a l'habilitat d'Iceta per brodar els discursos de comiat o de dimissió de primers secretaris i presidents sortints.

«Més espanyol que jo, cap», i es refereix als seus companys de partit. «I més pro PSOE, tampoc» (és en la seva Executiva pel PSC). Ho assumeix amb naturalitat i amb un punt d'orgull que frega la supèrbia i que supura sense problemes aparents. Això sí, ningú més que ell està per un PSC que vol important i que compti. Vol que torni a ser allò que era. El vol recosir. I que no li quedi un Frankenstein, un mort vivent lleig i poc àgil en els moviments.

Fa massa anys que espera aquest moment i té massa ego per permetre que la petjada que d'ell quedi al PSC sigui imperceptible o lletja.

Ha estat a l'ombra de Narcís Serra (a la Moncloa mateix, al Departament d'Anàlisi del Gabinet de Presidència), de Raimon Obiols, de Pasqual Maragall, de Montilla i de Pere Navarro, amb diferents responsabilitats, com a portaveu i viceprimer secretari, passant per altres càrrecs sempre ben amunt en l'escalafó de comandament.

Va aterrar com a president de la Fundació Campalans, com mig retirat en aquest think tank (laboratori d'idees) del PSC, «però sense perdre mai la seva autoritat i el seu ascendent sobre molts en el partit».

Notícies relacionades

Miquel Iceta: "Feia temps que em contenia i em vull posar al davant"

Joan Carles I versus Revilla

Ara, després d'anys a la recambra, és potser aquesta última bala que li queda al PSC. A ell li agrada citar en francès, així que se li pot aplicar aquell eslògan de François Mitterrand, «La force tranquille» (1981). Tranquil·litat és el que busca ara un PSC immers en el caos. I de força i decisió per treballar en això a Iceta no n'hi faltaran. Durant anys ha estat esperant força tranquil (la major part del temps) una oportunitat que ara, quan potser ja ni l'esperava, li ha arribat. No la voldrà desaprofitar.

Miquel Iceta