Joan Carles I versus Revilla

Joan Carles I, membre de la família reial, però no de la Casa de Sa Majestat el Rei Felip VI –segons va quedar acreditat en la demanda de Corinna zu Sayn Wittgenstein en el Tribunal Superior de Justícia d’Anglaterra i Gal·les–, va aconseguir eludir l’acció de la justícia penal a Suïssa i Espanya, i l’acció de la justícia civil a Anglaterra –per falta de jurisdicció–, però està en mans d’una advocada, amiga d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid –ai els whatsaps intercanviats entre elles–, que pot fer que hagi de sentir aquelles preguntes que no ha volgut sentir mai i les hagi de respondre.

Aquesta seria la conseqüència de la demanda de protecció de l’honor presentada contra l’expresident de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, que està elaborant Guadalupe Sánchez –diuen que ja n’hi ha un esborrany i tot– i que, després de l’acte de conciliació d’aquest divendres, 16 de maig, a Santander, en el qual el demandat s’ha ratificat en totes i cadascuna de les afirmacions que va fer sobre l’emèrit i l’ha desafiat a anar a judici, haurà d’interposar. Revilla s’havia de retractar de les seves afirmacions: "evasor", "apàtrida fiscal", "autor de barbàries" i presumpte "corrupte", entre d’altres.

Joan Carles I, amb residència i domicili fiscal als Emirats Àrabs Units (EAU), i titular a Abu Dhabi de la Fundació Sumer –acrònim de Sa Majestat el Rei, amb què se solia identificar quan trucava a amics i amigues per telèfon–, era aquest divendres, 16 de maig, a Sanxenxo, disfrutant de la regata de classe 6 i, tal com s’esperava, va deixar sol Revilla en l’acte de conciliació a Santander. Revilla, sortint del jutjat, va instar Joan Carles I a repatriar els diners que mantindria en comptes bancaris estrangers i va recordar les grans quantitats de diners també que li han atribuït mitjans de comunicació nord-americans com, per exemple, The New York Times (NYT) i Forbes.

Precisament, en una reunió a Times Square amb l’equip editorial del NYT, el setembre del 2012, quan se li va esmentar que la fortuna de la família reial espanyola es xifrava en 2.300 milions de dòlars, l’emèrit no va amagar la seva vergonya, es va aixecar de la taula i va abandonar la trobada, seguida del ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, que encara ara recorda amb espant aquell conclave.

Cronologia dels fets

El 8 d’abril del 2006, Joan Carles I i la reina Sofia visitaven en un viatge oficial, amb empreses d’infraestructures, l’Aràbia Saudita. En el mateix avió Airbus A310 en què anaven, en un dels seients reservats per als membres del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, hi havia Corinna zu Sayn Wittgenstein, en ple festeig amb Joan Carles I.

Uns mesos després, l’1 d’octubre de l’any 2006, amb finançament públic i a través de la companyia estatal Organització de Ferrocarrils Saudita (SRO), es va obrir la licitació del projecte AVE Medina-la Meca en un únic paquet, però el 2008 es va decidir separar el contracte en tres parts: plataforma (fase 1.1), estacions (fase 1.2) i superestructura i operació (fase 2). Durant la fase de prequalificació es van presentar dos consorcis espanyols: d’una banda, Al Shoula MMLR, format per nou empreses, i de l’altra, OHL Internacional, format per set.

El 16 de juliol del 2008, el rei Abdul·là, juntament amb el seu ministre de Finances, Abdulaziz al-Assaf, i Joan Carles I, llançaven a Madrid, aprofitant la inauguració de la Conferència Mundial per al Diàleg de Madrid de les tres religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam), el projecte pactat en el viatge del 2006: la posada de llarg del fons hispanosaudita d’infraestructures i energia.

Tres setmanes després, el ministre saudita Al-Assaf, seguint instruccions del rei Abdul·là, va fer una transferència de 100 milions de dòlars (65,8 milions d’euros) a un compte obert al banc Mirabaud per la Fundació Lucum (Panamà), el primer beneficiari de la qual era el mateix Joan Carles I en persona i Felip de Borbó, príncep d’Astúries, el segon beneficiari, i com a tercer l’hereu o hereva del tron d’Espanya.

Inviolabilitat constitucional

Segons Joan Carles I, que va amagar aquesta fortuna al fisc espanyol, es va tractar d’un regal del rei Abdul·là i no pas d’una comissió per les gestions que havia fet. El fiscal de Ginebra, Yves Bertossa, va investigar l’operació, però la va acabar arxivant. Tant si és un regal com una comissió, Joan Carles I no va declarar els 65,8 milions d’euros a Espanya. Els va transferir el juny del 2012 a Corinna zu Sayn Wittgenstein mitjançant un contracte de donació irrevocable, que més endavant, sense èxit, va mirar de recuperar.

Amb tot, aquesta operació es va produir quan Joan Carles I estava en exercici i el cobria la inviolabilitat constitucional. En aquelles infraccions fiscals, però, va rebre avisos de la Fiscalia del Tribunal Suprem, va decidir no personar-se en els procediments i, finalment, a conseqüència d’aquestes comunicacions, va decidir regularitzar les quotes defraudades amb dos pagaments: 678.393 euros (per diners que va fer arribar al seu testaferro, l’empresari mexicanobritànic Alex Sanginés Krause) i 4.395.901,96 euros (pagaments de la Fundació Zagatka de Liechtenstein per viatges en jet privat).

La Fiscalia va considerar que complia els requisits d’una declaració veraç, completa i espontània, per la qual cosa no es va querellar contra l’emèrit per delicte fiscal. Però clar, la defraudació va quedar acreditada al pagar els 5.074.294,96 euros.

Notícies relacionades

La teoria del caos i el ‘vagin-se’n’

Raons per no autoritzar l’opa al Sabadell

Fa tot l’efecte que, si es presenta finalment la demanda de protecció de l’honor, es reobrirà el meló. La defensa de Revilla sol·licitarà com a prova la compareixença de Joan Carles I –la presència del qual no és obligatòria– per interrogar-lo, una diligència que en tot cas haurà de ser aprovada pel jutge a qui acabi tocant la demanda.

Per tant, de Joan Carles I versus Revilla passaríem, si el demandant no es fa enrere, a una fase de Revilla versus Joan Carles I durant el 50è aniversari de la seva coronació, el 22 de novembre de 1975.