«Escolta, Sepharad»

El lloc que Artur Mas vol ocupar en el procés sobiranista no és el de la primera fila de la pancarta ni el de l'independentista, ni tampoc el de qui pren l'última decisió. Mas vol jugar al que va reclamar el 2005 al Congrés quan, al costat de Josep-Lluís Carod-Rovira i Manuela de Madre, va defensar l'Estatut: el sentit d'Estat.

Ahir, en un context de soroll creixent alimentat per governs, partits, moviments socials i rumors, el president va tornar a invocar l'esperit de concòrdia: «Volem entendre'ns amb l'Estat, i volem fer-ho on radica la representació del poble espanyol, que és el Congrés, i d'acord amb la Constitució, que permetria la transferència de la competència» de referèndums.

Si l'any 2005 Mas va apel·lar a una reforma estatutària acordada amb àmplia majoria parlamentària, sense violència i en democràcia, ahir també va insistir que l'actual procés s'està encarrilant de forma pacífica i democràtica. «Que se'ns escolti i que se'ns escolti amb interès», va recomanar. I va tenir especial interès -en un context en què augmenten les referències a la ruptura de la convivència- a subratllar que l'Estat ha d'escoltar la proposta del Parlament «sense bronca, sense escarafalls, sense prejudicis».

Mas va voler subratllar novament que en el seu ànim hi ha la concòrdia i fer tots els passos d'aquest procés «d'acord amb els marcs legals». El líder de CiU va acabar la seva compareixença davant els mitjans després de la constitució de la nova junta rectora de l'Institut Ramon Llull recordant el poema Escolta, Sepharad de Salvador Espriu. Que no és cap altra cosa que una nova invitació a Espanya, com va fer Joan Maragall amb la seva Oda, que comença amb l'«Escolta, Espanya».

Va ser una intervenció breu, però suficient per entendre que en el president segueix molt viu l'ànim de la via negociada. És una opció que el tradicional pactisme convergent segueix anhelant, davant les tesis rupturistes que dibuixen una majoria social catalana que ja ha desconnectat totalment d'Espanya i neguen qualsevol sortida que no passi per la independència.

El dirigent de CiU va citar Espriu, que en cap cas renuncia a res: «Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures». És la vella dicotomia de diàleg sense renunciar a la ruptura. És el mateix, exactament el mateix, que el 2005 Mas citava, implícitament, al Congrés: «Perquè si fent-ho democràticament, en absència de violència, respectant les lleis i la Constitució i gairebé per unanimitat vostès es neguessin a acceptar-ho, ¿com suggereixen que ho fem en el futur?».

Aprendre de la ferida

Però després d'aquesta intervenció va venir la negociació de l'Estatut. O més ben dit, les retallades a l'Estatut, que finalment van executar a la Moncloa el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i el mateix Artur Mas, a canvi que el PSC acceptés que el líder de CiU governés si guanyava les eleccions.

Notícies relacionades

L’home que ho sap tot

El Govern regularitzarà 500.000 immigrants arribats abans del 2025

El pacte es va incomplir i Mas té sempre al cap aquesta ferida en la seva manera d'abordar el procés actual. Per això ahir, unes quantes frases després de vendre diàleg i acord, va recordar que davant el previsible rebuig del Congrés el 8 d'abril, el Parlament aprovarà la llei de consultes que permeti anar a les urnes el 9 de novembre. Mas no pactarà res amb l'Estat que pugui valer-li l'etiqueta -com el 2006- de traïdor al nacionalisme. El pacte ha de desembocar sempre en unes paperetes i un escrutini.

«Escolta, Espanya, la veu d'a-quests catalans que et volen parlar amb concòrdia, i esperit de poder arribar a acords», va insistir el president. El final del poema no el vol escriure ell, aquesta vegada.