Del socialisme a l'independentisme passant pel Barça de Núñez

Condiment de moltes de les salses polítiques que s'han cuinat a Catalunya des del tardofranquisme, es podria dir que Jaume Sobrequés Callicó ha protagonitzat tots els papers de l'auca. Historiador per tradició familiar --és fill del cèlebre medievalista Santiago Sobrequés Vidal--, el responsable del controvertit simposi 'Espanya contra Catalunya' ha estat ponent de l'Estatut d'autonomia del 1979, portaveu del Partit dels Socialistes, dirigent destacat del FC Barcelona durant la prolongada presidència de Josep Lluís Núñez, diputat autonòmic del PSC, senador de l'Entesa dels Catalans i, en els últims anys, fervent defensor de la independència catalana a més d'actiu director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

Sobrequés va decidir abandonar el PSC i passar-se amb armes i bagatges a Convergència el setembre del 2010, perquè, en la seva opinió, Artur Mas "és qui millor pot canalitzar les ànsies sobiranistes del país". El transvasament es va produir poc després de la multitudinària manifestació de protesta del 10 de juliol del 2010 després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. La radicalització de Sobrequés ha estat progressiva al llarg d'aquests anys. Fins al punt que va arribar a criticar José Montilla perquè no es va catalanitzar el nom: “És un miracle que una persona de la seva discreció [Montilla] pugui arribar a ser president de la Generalitat. És una persona que ni tan sols ha estat capaç de canviar-se el nom de José a Josep. Ho hauria d'haver fet i tothom ho hauria entès, però no ha estat així”.

Aquest fervor hauria d'ajudar sens dubte que un any i mig després, el Govern de Mas el nomenés director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya (CHCC), un càrrec no remunerat d'un organisme que depèn de la Presidència de la Generalitat --del sobiranista Francesc Homs-- i no del departament de Cultura --que dirigeix el també exsocialista Ferran Mascarell-- i el primer responsable del qual va ser el prestigiós Josep Benet.

El 'cas Brito Arceo'

Sobrequés sempre s'ha distingit per declaracions contundents expressades al caire del crit. Si fa pocs anys va instar la Generalitat a incomplir una sentència del Tribunal Suprem que obligava Ensenyament a reintroduir l'espanyol com a llengua vehicular a les escoles i va defensar que el català sigui l'única llengua oficial a Catalunya, quan compaginava la seva participació a la junta directiva del Barça amb la seva pertinença a l'executiva nacional del PSC va exigir al PSOE que defenestrés a un àrbitre que havia xiulat un penal fora de l'àrea contra els blaugranes en un partit contra el Sevilla. "Com a portaveu de la direcció del Partit dels Socialistes (PSC-PSOE), exigeixo que el Partit Socialista Obrer Espanyol expulsi del partit el col·legiat canari Brito Arceo", va proclamar, visiblement enfadat, durant una tertúlia esportiva televisiva.

Notícies relacionades

El simposi 'Espanya contra Catalunya' arrenca després de crítiques i denúncies al fiscal

El simposi 'Espanya contra Catalunya', en directe

La vehemència amb què defensa ara el simposi 'Espanya contra Catalunya' és la mateixa que el catedràtic d'història de Catalunya de la UAB va exhibir a l'hora de defensar la gestió de Josep Lluís Núñez al capdavant del FC Barcelona. Els seus adversaris recorden fins i tot que la seva admiració per l'empresari constructor era tan gran que no li importava ser l'encarregat d'aguantar-li el paraigua quan plovia. Quan el que queien del cel eren les crítiques a Núñez, Sobrequés també era el primer a sortir a defensar-lo.

Membre d'una de les famílies més influents de la Girona de sempre, emparentada amb una altra saga gironina no menys notable, els Nadal (de Jordi, Joaquim, Manel i Rafel, entre altres), Jaume Sobrequés, de 70 anys, va ser un dels vint polítics (la Comissió del Vint) que va participar en l'avantprojecte de l'Estatut d'autonomia del 1979, que es va redactar al parador de Sau (Osona); conservador de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, va ser rector de la Universitat Catalana d'Estiu (2009) i director del Museu d'Història de Catalunya des del 2000 fins al 2008, any en què fue substituït per Agustí Alcoberro pel Govern tripartit, un relleu que potser va contribuir a la seva epifania sobiranista.