Alfonso Guerra: de reformador a immobilista confés

No deixa de sorprendre que un polític que va contribuir a desmuntar el vell PSOE de l'exili republicà per obrir pas a un partit de govern a l'Espanya democràtica, algú que va pilotar amb Felipe González el viatge de la formació de Pablo Iglesias des dels postulats marxistes cap al pragmatisme socialdemòcrata, algú, en fi, que va donar una lliçó de flexibilitat al negociar amb Fernando Abril Martorell les línies mestres de la Constitució del 1978 pot haver-se convertit en un polític de ferro, implacable davant el fort ascens del sobiranisme a Catalunya i incapaç de fer una valoració més temperada del paper del PSC en una realitat social molt complexa.

L'apassionant viatge polític d'Alfonso Guerra González (Sevilla, 1940) des de Suresnes (1974) fins a l'actualitat es divideix en dos trams, el que correspon al reformista incansable, aquell que pronosticava que després del govern socialista a aquest país no el coneixeria «ni la mare que el va parir», i el del patrici de la política que des de la presidència de la Comissió Constitucional del Congrés (del 2004 al 2011) i de la Comissió de Pressupostos (en aquesta legislatura) ha exercit de guardià de les essències constitucionals davant dels nacionalismes basc i català, que demanen una interpretació més oberta de la Carta Magna.

Notícies relacionades

Un pacte per fer créixer el català

El Govern esperarà les eleccions per dissociar el fiscal de l’Executiu

Home de frases cèlebres, ha desmentit, no obstant, que digués alguna una vegada allò que "qui es mogui no surt a la foto", sentència que remetia al seu enorme poder en el partit en temps en què Felipe manava a Espanya des de la Moncloa i ell controlava des de la seu del carrer de Ferraz l'enorme aparell de poder del socialisme.

>> Llegiu el perifl complet d'Alfonso Guerra a e-Periódico.