Mas postil·la al prometre el càrrec que anteposa la seva «lleialtat al poble»

El més dur que Artur Mas afirma haver viscut en els seus set anys a l'oposició són les dues preses de possessió dels seus rivals el 2003 i el 2006, la de Pasqual Maragall i la de José Montilla, respectivament. Després de donar signes d'haver aparcat rancors del passat, ahir finalment va assistir a la seva i va marcar terreny nacional. El 129è president de la Generalitat és el primer, des de Lluís Companys, que s'ha declarat independentista en públic, encara que a continuació matisi que és aviat per a aquesta empresa i que no vol partir en dos la societat catalana.

La cautela que proclama no va ser obstacle perquè la seva presa de possessió estigués plena de gestos en clau de nació. Per començar, Mas va trobar la manera de prometre el càrrec de forma personalitzada i amb una lectura evident. Quan, a instàncies de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va haver de fer la seva promesa, va afegir de la seva pròpia collita: «Amb plena fidelitat al poble de Catalunya». Un missatge clar: considera que el que volen els catalans està per sobre de la Constitució, i a això s'atindrà en la seva gestió al capdavant del Govern.

Segon avís: «Els estats no deixen de ser construccions artificials». Mas va colar aquesta reflexió al posar data de caducitat a diversos elements i va deixar clar que per a ell el més rellevant és la nació catalana. El comentari no devia complaure el representant del Govern central, el vicepresident tercer, Manuel Chaves. El líder de CiU va afirmar que «la vida institucional» d'un president es prolonga uns anys, mentre que la de les persones, dècades. «La dels estats, en el millor dels casos, és qüestió d'uns quants segles, perquè no deixen de ser construccions artificials. Però la vida dels pobles, de les nacions, de les cultures, es pot mesurar en mil·lennis». El ja president va dir desitjar «la plenitud nacional» de Catalunya, però va demanar paciència en aquest camp.

L'ESPOSA I LA PRESIDÈNCIA / Mas va començar el discurs de presa de possessió a les 12.12 hores. Va explicar que la seva vida queda ara marcada per dos fets rellevants. El primer, haver conegut Helena Rakosnik i haver-se casat amb ella. I el segon, haver-se convertit en president, per la qual cosa va dir sentir-se «un privilegiat». «A vegades els millors somnis d'una persona es fan realitat. Em sento en deute per la confiança que la gent ha dipositat en nosaltres», va dir.

Va subratllar que no sent que torni a la Generalitat, sinó que hi arriba. Va assegurar estar una mica desbordat i va rebutjar ser el salvador de res: «No em sento un resistent, tampoc un llibertador. Em sento un constructor de Catalunya, de la nació catalana». I aquí va demanar cautela: «La construcció nacional del país no és una feina per a impacients». «Em sento en pau amb mi mateix. Si una cosa et costa molt i hi has de dedicar grans esforços, quan aconsegueixes aquest repte sents una mena de pau, de tranquil·litat interior. I jo ara la sento plenament», va proclamar.

TRASPÀS IMPECABLE / En realitat, les primeres paraules del nacionalista, en el to que ha mantingut els últims dies, van ser d'elogi i agraïment al seu predecessor, el ja expresident José Montilla, a qui va reconèixer «l'impecable traspàs de poders». No sense dificultat, Montilla li va posar a Mas la medalla d'or que distingeix els caps del Govern des que Francesc Macià, el primer que la va dur penjada al coll, va encarregar que fos encunyada el 1932. El president i l'expresident, que dissabte van fer junts l'ofrena amb motiu del 77è aniversari de la mort de Macià en una altra mostra d'afabilitat mútua, es van saludar diverses vegades amb una cordialitat rotunda, que enllaça amb la tardana confessió de Mas que es veien sovint. La família del líder de CiU va assistir emocionada a la imposició de la medalla al nou president català. La seva dona i la seva filla estaven especialment commogudes.

Mas va mirar enrere i va admetre que ara atresora un bagatge amb el qual no comptava el 2003, quan va optar per primera vegada a la Generalitat. Va recordar que llavors, quan Maragall va assumir la presidència, va afirmar que havia creuat la plaça, per haver ostentat abans l'alcaldia de Barcelona. «Jo, per arribar a la presidència de la Generalitat, he creuat Catalunya moltes vegades. L'he trepitjat, l'he conegut a fons, l'he respirat i fins i tot puc dir que l'he mamat», va relatar per resumir els seus temps d'opositor.

Però no només de nació i família va parlar el nou cap de l'Executiu català en la seva presa de possessió. També de la difícil situació econòmica que viu Catalunya i de les contrarietats que haurà d'afrontar a partir d'ara.

Notícies relacionades

Un Govern més enllà del partit

Ferran Mascarell, 'pas mal'

PROBLEMES I ESPERANCES / «Sé que arribo en un moment molt delicat, en sóc plenament conscient», va admetre. El nacionalista va sub­ratllar que Catalunya té molts problemes però també esperances, i va resumir l'actitud amb què afronta la lluita contra la crisi en la inscripció d'un timó que li va regalar un modelista naval: «El cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra».

I així va iniciar el camí el 129è president, que ha aconseguit ara la medalla per a la qual va començar a córrer fa nou anys.