Dos partits, dues crisis

Els resultats de les eleccions catalanes del 28 de novembre han creat un clima de crisi en els dos partits que en van sortir pitjor, el PSC i ERC. La proximitat de les municipals fa que la crisi sigui portada amb prudència. Però tot i així, les formes de gestionar la crisi en un partit i l'altre són diferents. En part per l'assumpció personal de responsabilitats: el president José Montilla s'ha apartat de seguida, mentre que a ERC no hi ha hagut res de semblant. Però més enllà dels debats sobre les persones, hi ha un viatge a les arrels de la crisi que els dos partits estan enfocant de manera diferent.

Al PSC hi ha avui un bon gruix de diagnòstics sobre què ha passat i per què. Certament, alguns d'aquests diagnòstics són contradictoris i la batalla política -i la de noms- serà sobre quin és el diagnòstic finalment adoptat, quina és la fórmula per sortir-se'n i qui l'encarna. Al PSC hi ha consciència que es viu una crisi d'identitat i que el brutal retrocés electoral necessita explicacions en tres grans eixos. Primer, el retrocés general de la socialdemocràcia, en temps de crisi. Segon, la dificultat per establir i explicar la identitat pròpia del PSC en les relacions amb el PSOE i en l'assumpció del catalanisme. Tercer, la fórmula de Govern tripartit i les seves dificultats per governar bé i per oferir un relat sobre el propi Govern.

Notícies relacionades

«La renúncia del PSC al tripartit va desorientar el votant d'esquerra»

L'assaig de la consulta de BCN anima els independentistes

Cap de les tres causes explica per separat la davallada del PSC. Però totes tres juntes, sí. I en alguns casos, caldrà optar per un diagnòstic: ¿ha perdut el PSC per massa catalanista, per massa poc catalanista o perquè ha anat alternant una cosa i l'altra en una mena de dutxa escocesa? No és l'únic tema, però és un tema. I segons quina sigui la resposta, el PSC haurà de canviar en una direcció o altra. Potser en el canvi perdrà algun llençol. Potser l'antic perímetre, l'antiga suma del PSC, ja no és avui possible, en l'escenari tensat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Però el debat està enfocat.

Per contra, ERC no té avui encara diagnòstics clars del que li ha passat. No ha gosat enfrontar-se amb les causes possibles de la seva derrota, sense amagar-se'n cap. Potser perquè una d'aquestes possibles causes -l'opció estratègica pel tripartit, especialment pel segon- no la diu ningú en veu alta, potser perquè tota la direcció de llavors, oficialistes i crítics, va participar en la decisió. ERC ha entrat només en un debat de noms, però s'amaga el debat sobre les causes. El PSC ja ha entrat en un debat més de fons. Res no és garantia de res, però entendre de veritat el que va passar, sense autocensurar-se explicacions, sembla un pas imprescindible per sortir-se'n.