Article de David Miró: 'El missatge i els missatgets'

¿Tindrà alguna repercussió pràctica la resolució aprovada ahir pel Parlament? Probablement no, però això no és el que realment importa. La política té molt de ritual i el text ha de ser interpretat més enllà de la seva literalitat, descodificat com un gran missatge que Catalunya llança al conjunt de l’Estat i que més o menys diu així: no estem disposats a admetre cap retallada en l’autogovern ni que es jugui amb els nostres sentiments en una espècie de ruleta de la fortuna on uns magistrats intercanvien una miqueta de nació per una mica més de bilateralitat o competències. O sigui, que d’una manera o altra Catalunya, el seu gran tronc central catalanista, avisa que obviarà la sentència del Constitucional. ¿És un

desafiament a l’ordenament jurídic? Probablement sí, i això sí que importa, perquè el debat postsentència se centrarà en les formes d’esquivar (PSC, CiU, ICV) o directament saltar-se (ERC) el marc actual.

Notícies relacionades

Junts es compromet a «aprofitar» la «debilitat» de Sánchez després de la caiguda de Cerdán i obre la porta a retirar el seu suport al PSOE

El mapa de la corrupció: les 18 adjudicacions on van mediar Ábalos, Koldo i Santos Cerdán

Aquest és el missatge, encara que els nostres polítics s’hagin esforçat aquests dies per llançar-ne d’altres, d’estatura i calat menor, fins al punt de dificultar la comprensió del principal. Així, ERC ha cregut convenient subratllar que no forma part del consens amb una pirueta només comprensible per a màsters en parlamentarisme (¿ha quedat satisfet aquest nucli dur que aplaudeix els desmarcatges de l’oficialisme o, com passa sovint quan s’intenta fer aquests equilibris, no deu haver acontentat ningú?), CiU ha volgut remolejar per posar-li el dit a l’ull aJosé Montillai furgar en la divisió del tripartit (¿tan important era la firma d’ERC per arribar a posar en perill tot un acord entre estadistes o simplement era una sessió golfa del Lliure?), i el PSC, agafat entre dos focs, ha aprofitat per presentarMontilla com un home seriós davant uns nacionalistes (CiU i ERC) que estan tot el dia a mata-degolla per veure qui la té més grossa (la bandera, és clar).

Missatgets creuats que no tindrien cap més interès més enllà de l’anècdota parlamentària si no fos perquè en el fons ells mateixos constitueixen un altre gran missatge que segur que ja han descodificat a Madrid: tranquils, que quan aquests tios siguin capaços d’aparcar les seves diferències i posar-se d’acord en alguna cosa seriosa, la tempesta ja haurà passat i les conseqüències seran inamovibles. Aquest és el verdader problema que acompanya el primer missatge, la falta de credibilitat i la seguretat que, quan arribi l’hora de la veritat, cada ovella tornarà a la seva pleta. Perquè a sis mesos d’unes eleccions a ningú li interessa anar més enllà de la rebequeria. Després pot ser tota una altra cosa. D’una manera o altra s’haurà de respondre a la pregunta (retòrica per a ell) que dimecres llançavaJoan Puigcercós:¿I demà, què?