En el segon volum de les seves memòries, Jordi Pujol repassa el període comprès entre el 1980 i el 1993

Amb un retard d’un any, segons les previsions editorials, arriba l’esperat segon volum de les memòries de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que engloba els primers 13 anys del seu mandat (1980-1993). La raó no són només les múltiples activitats que continua exercitant, amb una destacada presència pública, sinó l’enorme complexitat de sintetitzar l’obra de govern. No és el mateix explicar el que es pensa que allò que es fa. I encara gràcies, com reconeix el mateix autor, als esforços ingents del periodista Manuel Cuyàs per estructurar el relat, ordenar els conceptes i posar negre sobre blanc una narració transmesa oralment.

El llibre presenta un Jordi Pujol en estat pur: loquaç, usant una infinitat de subordinades; discursiu, amb voluntat expressa d’anar-se’n pels turons del Tagamanent; imprevisible, pivotant constantment entre present, passat i futur, i d’aquesta manera l’anunciat tall cronològic és més aparent que real; reflexiu, amb referèn-

cies constants als seus principis ideològics, les seves creences religioses i les persones que l’han marcat; doctrinari, capaç de resumir la història de Catalunya en cinc segons («Catalunya és l’empelt entre Jaume I i la revolució econòmica dels segles XVIII i XIX»); crític amb els adversaris, als quals recrimina que«les nostres institucions»no celebressin com cal («hi van passar com de puntetes») el vuitè centenari del naixement de Jaume I que va tenir lloc el 2008, i, com sempre, gelós de la seva vida privada i pudorós amb els seus sentiments personals, que només deixa traslluir quan parla de la lenta agonia de la seva mare, que va morir el dia de Nadal del 2007 als 96 anys.

El llibre es divideix en quatre parts: en primer lloc, l’epifania de la Generalitat sense ni un ral i sota l’amenaça dels Herodes del 23-F; en segon lloc, el context espanyol marcat per l’assetjament i intent d’enderrocar la Generalitat per part dels nacionalistes espanyols del PSOE; en tercer lloc, l’obra de govern, departament per departament, que ocupa la meitat de les pàgines, i l’última part, a manera d’epíleg, dedicada al partit.

Soroll de sabres

A la primera part revela la visita del dirigent socialista Enrique Múgica, a finals de l’estiu del 1980 a casa seva, a Premià, per preguntar-li la seva opinió sobre la hipotètica substitució del president del Govern per un militar de mentalitat democràtica. Els socialistes no eren els únics obsessionats a desfer-se d’Adolfo Suárez. Pujol relata una trobada al seu domicili privat, el desembre del 1980, amb Rodolfo Martín Villa en què el ministre d’Interior anunciava la pròxima renúncia de Suárez, que permetria, entre altres coses, frenar el procés autonòmic, que, en la seva opinió se’ls havia escapat de les mans i era l’origen del creixent soroll de sabres. Així mateix, Pujol explica que, pocs dies abans del cop militar del 23-F, en un sopar amb els governadors militars de les províncies catalanes al Palau de la Generalitat, el general Alfonso Armada, conspirador del cop, li havia confessat a la seva dona, Marta Ferrusola: «¿Sap, senyora? No crec que Calvo-Sotelo arribi a ser president».Per Pujol el cop d’Estat no va fracassar del tot: «A Catalunya hi va haver un abans i un després d’aquella data».

A la segona part, l’expresident elogia sense embuts, però amb un cert ressentiment, el Rei i dóna a conèixer una carta, firmada el 9 de gener de 1990, en què sol·licitava una entrevista per expressar-li el seu malestar pel desenvolupament deficient del procés autonòmic, per constatar que«no vam arribar mai a tenir una conversa que es pugui qualificar de prou a fons».

Sobre la querella de Banca Catalana no hi ha revelacions noves però sí una afirmació contundent:«Banca Catalana em va produir una ferida profunda. Hi pensaré mentre visqui». I explicita la coneguda teoria del mocador guardat al calaix de la seva tauleta, que embolcalla un dolor intens; un dolor, afirma, que no va donar pas al rancor. Però és precisament en aquest capítol on exposa les crítiques més dures contra els socialistes:«Els socialistes no han tingut projecte de país i crec que segueixen sense tenir-ne». I reconeix que aquest és l’origen de l’Operació Reformista, per deixar en minoria el PSOE; de la inhibició davant el referèndum de l’OTAN (actitud que no dubta a qualificar, autocríticament, d’immens error,«error forçat com al tennis»), i de la supressió d’una carpetada de la Corporació Metropolitana de Barcelona, l’abril del 1987. Pujol no dubta a afirmar, amb dots gens profètics, que«20 anys després d’haver estat suprimida, cap dels ajuntaments que en formaven part volen saber res d’aquella Corporació Metropolitana que no només tenia la intenció d’actuar de contrapoder de la Generalitat, sinó també de tenir molt controlades les poblacions que gravitaven al voltant de Barcelona».

Pressions a TV-3

Al frontispici de l’obra de govern Pujol escriu en lletres de motllo les paraulesProjecte(una idea de país),Programa(un coneixement de les necessitats reals) iEmoció(complicitat amb els ciutadans). Curiosament, el mateix Pujol subratlla al principi i destaca, en un apartat, la creació i desenvolupament de la CCRTV. Per Pujol«TV-3 era una peça bàsica del nostre projecte». L’objectiu no era de partit sinó de país:«Havíem d’ajudar la gent a sentir-se catalana». En canvi ara critica les pressions polítiques que a parer seu es produeixen i un retrocés en la utilització i normalització del català. ¿Perquè són habituals expressions com gilipollesi nocarallot, gamarúsocapsigrany?, es pregunta. La resposta és contundent: ara no es té estima a TV-3 i Catalunya Ràdio:«Per al seu projecte de país alguns no les consideren necessàries».

Jordi Pujol, a la part final, sembla tenir necessitat de recordar que l’èxit de CDC ha estat la seva capacitat d’ocupar la centralitat política del país, amb un perfil nacionalista integrador i amb una vocació i capacitat de dialogar amb el conjunt d’Espanya, de fer aportacions importants i positives a l’interès general espanyol. Així mateix, Pujol continua sent un dels principals defensors de la coalició (en l’actualitat, federació) amb Unió. Accepta que, en la seva formació, Convergència va pecar«en excés de generositat»i lamenta que el repartiment del pastís institucional amb freqüència introduïa un mecanisme pervers a partir del qual«Unió podia arribar a la conclusió que la millor manera que tenia de créixer era fer-ho a expenses de CDC».

L’autor afirma sense embuts que«ni CDC ni CiU s’han distingit mai per ser forces clientelistes». Pujol es veu a si mateix com a Enric Prat de la Riba, nomenant els millors en l’acció de govern sense tenir en compte la seva filiació política. Mentre els convergents són bons patriotes que es dediquen a la política per vocació, per a altres la política és la seva professió i la seva pàtria el partit, al qual deuen el seu estatus econòmic i la seva consideració social. D’aquesta manera retrata els dirigents socialistes del Baix Llobregat. Alaba el seu esforç per pujar i fer realitat«una història bonica, per a ells i també per a Catalunya», però adverteix d’un greu inconvenient:«El seu perfil biogràfic personal i col·lectiu pot fer que, amb més intensitat que en qualsevol altre cas, el poder els importi per sobre de tot. En aquestes condicions la tendència al sectarisme pot ser molt forta i sovint ho és. Si el partit és la seva pàtria, arribar al poder i mantenir-lo és el seu objectiu».

Calendaris

Miquel Roca és, juntament amb Felipe González, la persona més citada en aquest segon volum de memòries; duplica les mencions als expresidents Josep Tarradellas i Pasqual Maragall. No és només una qüestió de quantitat sinó també de qualitat. A les pàgines finals, Pujol manifesta que«per afecte personal i per esperit de justícia, si hi ha algú a qui lamentaria no tractar més que correctament en aquestes memòries, aquest algú és Miquel Roca». No estalvia elogis a les seves virtuts i assegura:«Jo també el considerava com el meu continuador natural». El malentès va arribar perquè«no van coincidir els calendaris».

A la primavera del 1992, l’any en què CiU va aconseguir la seva tercera majoria absoluta consecutiva al Parlament de Catalunya, Miquel Roca anunciava la seva voluntat de renunciar a la secretaria general del partit al congrés que s’havia de celebrar durant la tardor. Jordi Pujol comprèn que, després de 15 anys realitzant la mateixa tasca, tant a Madrid com al partit, i superada l’edat dels 50 anys, moment en què«tant en política com en moltes altres activitats humanes, les perspectives comencen a canviar», Roca ambicionés un canvi de rol. Però Pujol no estava per jubilar-se, almenys abans del 2000, i menys per anunciar successions a llarg termini que, com el conegut efecte nord-americàlame duck(ànec coix), debilitessin la seva presidència.«Comprenc que, el 1992, l’espera era llarga».

Cants de sirena

La presidència de la Generalitat no era l’única porta que se li tancava a Miquel Roca. Ningú posava en qüestió que, per a un partit nacionalista com CDC, el centre de gravetat era Catalunya i la prioritat el Govern de la Generalitat, però, a més a més, Pujol va imposar el criteri de no participar directament en la governabilitat de l’Estat. En aquest sentit, no va deixar de posar cera a les orelles de Roca davant els cants de sirena del PSOE, temorós de la pèrdua de la majoria absoluta a les eleccions del 1993. Malgrat que l’aritmètica electoral permetia a CiU agafar la paella pel mànec, Pujol es va mantenir ferm en el seu criteri i va optar per recolzar el Govern des de fora.«Crec que va ser una bona solució i els fets ho van demostrar», rebla l’expresident.

Notícies relacionades

El Govern es debat sobre portar a votació els Pressupostos

José María Páez, vocal del CGPJ: "Els decibels dels atacs als jutges són absolutament escandalosos"

Tancada la porta d’un ministeri, Roca va renunciar, a finals del 1994, al seu escó de diputat per presentar-se com a cap de llista de CiU a les eleccions municipals de Barcelona. Pujol atribueix la decisió al desig de canvi de rol polític del mateix Roca i nega la malèvola interpretació que era ell qui li obria la porta de la plaça de Sant Jaume i el llançava als lleons socialistes encoratjats amb els Jocs. Pujol deixa clar que«tant si era a Madrid com si era a Barcelona, per mi Roca seguia sent l’indiscutible número dos del partit a tots els efectes. També era, eventualment, el candidat a la presidència de la Generalitat». L’arribada de Roca a l’Ajuntament va catapultar Artur Mas al Govern de la Generalitat.

El 1993, després de resistir el setge imposat pel PSOE (amb la inestimable ajuda delsquintacolumnistes del PSC) i que els socialistes perdessin la majoria al Congrés, s’obrien noves perspectives.Ara decidirem, pregonava el cartell electoral de CiU.