Saura cedeix el testimoni als ecosocialistes del 1971

Joan Saura va anunciar ahir públicament el que divendres només sabien cinc dirigents del seu partit i abans, probablement, només la seva dona, Imma Mayol. No repetirà com a candidat a la presidència de la Generalitat. Dels tres coautors del primer tripartit, després de la retirada de Pasqual Maragall empès pel PSC i després de la renúncia de Josep-Lluís Carod-Rovira derrotat en les lluites intestines d’ERC, només quedava ell. El seu adéu de la primeríssima línia de la política catalana (es mantindrà, malgrat tot, al capdavant, ja que seguirà sent president d’Iniciativa) és ben diferent a la dels seus companys del pacte del Tinell. Cedeix el pas en dies molt feliços per la consumació de l’acord de finançament autonòmic i, sobretot, amb ICV greixada per a una transició modèlica. La collita del 1971 –Joan Herrera avui a Madrid, Raül Romeva a Brussel·les i Dolors Camats al Parlament– té el futur d’Iniciativa a les seves mans.

Tots tres –Herrera, Romeva i Camats– tenien 9 anys l’última vegada que un dirigent del PSUC (homo antecessor de l’actual Iniciativa) gestionava una cartera al Govern de la Generalitat. Va guanyar Jordi Pujol el 1980 i l’esquerra catalana va reeditar les seves conegudes pràctiques de caïnisme intern, escissions, fràgils reunificacions, noves ruptures i aliances urgents per sumar prou massa crítica i salvar la representació parlamentària. Saura va rellevar el 2000 Rafael Ribó al capdavant d’Iniciativa i, des d’aleshores, pau. Més que pau. La formació i promoció del planter ha estat tan metòdica que s’ha pogut jubilar la guàrdia sense que sigui vella.

¿RENDICIÓ O VICTÒRIA? / «Ho deixo en el millor moment polític de la legislatura», va dir ahir després de sorprendre la seva militància, reunida en un consell nacional ordinari del partit. Pot semblar un desafiament als seus detractors. Saura ha estat des de fa mesos blanc d’una brutal campanya d’assetjament per part, sobretot, de CiU, ja que el considera la baula més feble del tripartit. Les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra els estudiants, la presència del conseller en una manifestació contra l’ocupació de Gaza, la seva infructuosa oposició contra projectes del Govern com el túnel de Bracons i la llei d’educació... Fins i tot aquesta mateixa setmana va estar a punt de teixir-se una teranyina per atrapar-lo pel mortal incendi dels Ports. Els seus enemics polítics podran vestir-ho de rendició, però la cúpula d’ICV va coincidir ahir amb el seu líder a definir el moment de molt dolç.

VUITMILS / ¿Per què? Quan va rellevar Ribó, les enquestes amenaçaven el partit amb l’extraparlamentarisme a Madrid. Entrar a la Generalitat era un somni. Amb Saura s’han fet els dos vuitmils i, alhora, s’ha rejovenit la cordada. A l’ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà (amb 45 anys, el més experimentat del grup) ha rellevat sense soroll Ma-yol, i en els tres fronts parlamentaris (Catalunya, Espanya i Europa) la generació del 1971 ja té currículum.

Notícies relacionades

Crònica d’una presó incondicional

Sense telèfon, sense diners, sense llit fix

L’anunci d’ahir de Saura té, és evident, conseqüències internes, però en té també, tot i que no de la mateixa magnitud, per al conjunt de la política catalana. Va ser en la legislatura anterior conseller de Relacions Institucionals i com a tal va tenir, com a contrapès del caòtic Maragall al Palau de la Generalitat, un paper gairebé crucial per gestar l’Estatut. Però, amb José Montilla com a president ha sumat a aquesta responsabilitat la cartera d’Interior.

És, en definitiva, peça clau del Consell Executiu. En certa manera li queda un any de legislatura perquè el seu pas per una àrea tan delicada sigui un baló d’oxigen i no un llast per al seu successor com a cap de llista. És cert que, després dels episodis de pallisses policials als estudiants anti-Bolonya, una part d’ICV li va demanar elegantment que es dediqués més a la presidència del partit, però també és veritat que, passats els mesos de més controvèrsia amb els Mossos d’Esquadra, la cúpula dels ecosocialistes comença a presumir amb orgull de l’èxit d’haver instal·lat càmeres a les comissaries per acabar amb possibles maltractaments i d’haver prohibit a la policia l’ús d’armes detestades, per exemple, per Amnistia Internacional, com les pistoles elèctriques.