Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ésser humà avui
Donald Trump saluda a Charlie Kirk, en una imagen de archivo en el año 2018. /
Segur que us passa el mateix: el món sembla que hagi embogit. Llegir les pàgines de la crònica internacional és endinsar-se en un paisatge de guerres obertes, migracions forçades i tensions geopolítiques que semblen a punt de col·lapsar. Als Estats Units un noi en mata un altre, el mata per difondre odi, però el mata, i ara Donald Trump vol que la justícia el mati a ell. Bogeria. Què passarà? Per entendre una mica el que agita el món tenim els articles dels analistes que ens donen una mica de llum, però per trobar una mica de consol jo només tinc la conversa, la lectura i la música. "Encara que sigui reggaeton", devia pensar el Papa (probablement encara era el papa Francesc) quan va acceptar organitzar per a aquest dissabte un concert pop a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, per tancar la Trobada Mundial de Fraternitat Humana. Actuacions de Karol G, Pharrell Williams i Andrea Bocelli entre altres artistes. Veure perrejar a la plaça més catòlica del món és trencador i crida prou l’atenció perquè un repari en la trobada "Gràcia per al món".
Bé, una mica de gràcia divina, si aquest senyor és per aquí, no estaria gens malament. Però centrem-nos en la fraternitat, que depèn exclusivament de nosaltres, els humans, i sembla que l’hem oblidada del tot. La història ens ho recorda: quan la Revolució Francesa va proclamar llibertat, igualtat i fraternitat, ben aviat va quedar clar que aquesta última seria la germana petita del tríptic. La llibertat podia traduir-se en drets individuals; la igualtat, en reformes legals. Però la fraternitat resultava més esquiva: exigia no només lleis, sinó vincles. A més, quina llibertat pot haver-hi sense fraternitat? I existeix igualtat sense fraternitat?
Notícies relacionadesLa màxima expressió de fraternitat aquests dies viatja a bord de les embarcacions que formen la flotilla que intenta trencar el bloqueig d’ajuda humanitària israelià a Gaza. Estan posant en risc les seves vides i es mereixen tot el respecte per això. La màxima expressió del contrari són els atacs que reben. Odi.
Ens falten gestos quotidians. I replantejar-nos què significa ser humà avui.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
