Sánchez volia Síria i ha tingut Sòria

A Sánchez també se l’intueix més còmode en l’escena internacional. El seu equip havia dissenyat una arrencada del 2026 centrada a vendre que esgotar la legislatura és possible, amb molta agenda social, especialment en vivenda, picades d’ullet al seu graner de vots a Catalunya, gràcies a una injecció notable de recursos en el nou sistema de finançament, i una agenda exterior amb dues fites: primer, la reunió del 19 de gener amb Feijóo, per posar-lo en un compromís amb la política de defensa; segon, la seva intervenció a Davos la setmana passada, on la idea era confrontar directament amb Trump.

Notícies relacionades

Trens sota la pluja

L’eterna Renfe

Però la realitat no respecta guions. Els accidents ferroviaris d’Adamuz i de Gelida van fer saltar pels aires la planificació. Qui va acabar posant sobre la taula que Trump està "trencant" l’ordre internacional i que les potències mitjanes s’haurien de coordinar per construir un nou equilibri va ser el primer ministre del Canadà, Mark Carney. No Sánchez. La Moncloa ja estava responent a una pregunta incòmoda: ¿l’Estat funciona en les coses bàsiques? La crisi reputacional de la joia de les infraestructures, l’alta velocitat, i el col·lapse de Rodalies, davant l’estupefacció dels catalans, han vingut a posar-ho en dubte.

El mariscal prussià Von Moltke deia que "cap pla sobreviu al primer contacte amb l’enemic". Canviem enemic per realitat i l’aforisme es converteix en profecia. L’estratègia pot ser brillant, però el que et defineix i el que valoraran els ciutadans és com respons quan tot sembla desplomar-se.