D’‘imbotsters’ i homes ferotges

Com passa amb la síndrome de l’impostor, la síndrome de l’imbotster la pateixen, precisament, els que no són uns impostors ni tampoc deleguen les seves tasques en la IA, una cosa que ja és impossible de frenar. El camp de proves és LinkedIn, que s’ha convertit en un aparador en què cada dia més usuaris fan servir la IA per desplegar èxits amb textos llargs, professionals i correctíssims. Tant que un no entreveu l’ànima. El resultat en conjunt és un paisatge de textos polits que no genera rebuig, però tampoc desperten interès.

De fet, LinkedIn calcula que més de la meitat de les seves publicacions llargues ja estan generades per IA. Això explica la uniformitat d’aquest tipus de textos, però no explica per què acceptem pretendre ser perfectes quan el defecte és, justament, una prova d’humanitat. Potser és "la tara" el que defineix la personalitat: irregular, biogràfica i intransferible, qualitats que ens fan únics; tot el contrari d’un estàndard eficient i, potser per això mateix, irreproduïble. Assumir el risc de ser reconeixible és, potser, l’única forma de perfecció que val la pena.

A boca de canó

Notícies relacionades

Així es va rodar ‘Ciudad de sombras’ a Barcelona: els trucs i vetos a Netflix per recrear les icones de Gaudí

‘Velvet’ en versió americana

Petites reflexions del dia a dia, mentre una part del nostre cervell intenta assimilar les notícies que expliquem aquests dies. Els grans moviments de l’escena internacional, que a saber com acaben, i la mort per un tret a boca de canó d’una dona a Minnesota que es va creuar amb un policia per qui no trobo paraules.

La IA, en un exercici d’equilibri i pulcritud, potser em suggeriria descriure-ho com un agent format per actuar amb por i no amb criteri; un cos entrenat per reaccionar abans de pensar. No un monstre excepcional, sinó el producte ordinari d’un sistema que ha convertit la prevenció en anticipació violenta. Fruit, dic jo, d’una mentalitat pròpia d’homes ferotges. Avui hi ha tres nens que no tenen mare.