Un escalèxtric per a en Donald
Donald Trump ja té el seu escalèxtric. Sembla una broma, però no ho és pas. N’hi ha prou de mirar la imatge. Donald Trump somriu amb aquesta satisfacció infantil tan seva mentre sosté amb totes dues mans la medalla del Premi Nobel de la Pau. "Ja és meu", sembla dir. María Corina Machado tot just si l’agafa per a la foto. Últimament cal pessigar-se per comprovar que el que veiem és real. Trump ha decidit abraçar el món sencer i obligar-nos a viure al servei dels seus capricis, com si tot fos una pista de joguina en què ell decideix el traçat i fa córrer els cotxes.
Arran de l’escena, tan grotesca com reveladora, em va picar una curiositat força bàsica: ¿ha rebutjat mai ningú un premi Nobel? Des de fa més d’un segle, és una d’aquelles coses que no s’hi diu que no. Amb dues excepcions i mitja.
El cas "i mig" és el de Borís Pasternak. Va guanyar el Nobel de Literatura el 1958 i el va voler acceptar, però no va poder. El règim soviètic el va pressionar fins a l’extrem i el va acabar obligant a renunciar-hi públicament. No va ser pas una decisió lliure, així que costa explicar-ho com un refús real. Més aviat és una altra prova que fins i tot un premi pensat per reconèixer el talent es pot convertir en un problema quan el poder hi decideix intervenir.
Els altres dos casos sí que són refusos pròpiament dits. I el primer d’ells jo no el tenia present. Es tracta de Lê Đức Thọ i va rebutjar el Nobel de la Pau el 1973. L’hi havien concedit pels acords de París que havien de posar fi a la guerra del Vietnam. Compartit, ni més ni menys, amb Henry Kissinger.
Lê Đức Thọ va dir que no podia acceptar el premi perquè, malgrat les negociacions, la guerra continuava. El gest va deixar en evidència que el premi s’avançava a la realitat, que certificava una pau que encara no existia. Thọ no va voler participar d’aquesta ficció. Kissinger, en canvi, sí que el va acceptar.
Notícies relacionadesL’altre cas és el més famós. Jean-Paul Sartre va rebutjar el Nobel de Literatura el 1964. En el seu cas, la raó era diferent. Sartre desconfiava dels premis en general; pensava que convertien l’autor en institució, que el separaven del conflicte. Acceptar el Nobel –deia– suposava deixar que d’altres decidissin què representaves.
Sartre insistia a dir que l’ésser humà està condemnat a ser lliure. Jo voldria tenir una xerrada amb Jean-Paul avui dia: admirat, ¿com ho veus, això de la llibertat.
