L’opa i l’interès general

El BBVA és una entitat solvent i els seus arguments –més mida i eficiència– són legítims. Però el creixement empresarial, especialment en sectors amb forta dimensió social, ha d’equilibrar-se amb el bé comú. Aquesta visió està guanyant terreny a tot Europa. A Itàlia, per exemple, el Govern analitza la fusió entre UniCredit i BPM i planteja prohibir el tancament d’oficines per protegir l’accés a serveis financers de proximitat. En el cas del Sabadell, un informe de Pimec estima entre 7.600 i 10.500 acomiadaments i el tancament de 589 a 883 oficines. Són llocs de treball qualificats que presten un servei molt valorat, especialment per pimes i ciutadans de zones rurals o perifèriques. La seva desaparició debilitaria la banca de proximitat, essencial en temps d’incertesa.

El sistema bancari espanyol ja ha viscut una forta concentració en els últims anys. En regions com Catalunya, l’autoritat catalana de la competència alerta d’una situació pròxima a l’oligopoli. Si la fusió s’aprova, dues entitats podrien superar el 70% de quota de mercat. I, amb menys competència, els consumidors poden acabar pagant més i rebent menys. El risc no és teòric: l’evidència mostra que la falta de competència pot traduir-se en una oferta més cara i menys diversa per a consumidors i empreses. El 2023, per exemple, amb la pujada dels tipus d’interès, el Banc d’Espanya va alertar que les entitats van traslladar amb rapidesa aquest increment als préstecs, però van trigar molt més a millorar la remuneració dels dipòsits. Aquesta asimetria és una mostra clara dels efectes que pot tenir una competència insuficient.

A tot això s’hi afegeix una reflexió més estructural: si no hi haguessin contrapesos dels governs i reguladors al desig empresarial de guanyar mida i eficiència, podríem acabar en un futur amb un únic banc global. Aquest banc seria molt eficient i generaria gran valor per als seus accionistes, però implicaria una pèrdua massiva de valor social: menys competència, menys ocupació, menys proximitat i menys diversitat financera. Per això és tan important que les autoritats vetllin per preservar un sistema plural i equilibrat.

Notícies relacionades

Un conclave per avalar l’amnistia

Sense novetat al TC

També convé qüestionar una premissa que sovint es dona per suposada: que una mida més gran garanteix més fortalesa. La història recent demostra que això no sempre és així. En la crisi financera del 2008 van desaparèixer centenars de bancs, tant grans com petits. I els que van sobreviure, independentment de la seva mida, ho van fer gràcies a una bona gestió i a una adequada política de gestió de riscos. Per tant, més enllà del volum, el que realment assegura el futur d’una entitat és la qualitat de la seva direcció, de la bondat de la seva estratègia, del saber fer del seu equip humà, de la seva bona gestió de riscos, de la seva capacitat d’adaptació i el seu compromís amb la sostenibilitat a llarg termini.

En aquest escenari, és legítim que l’Estat actuï com a contrapès, incorporant a l’avaluació aspectes com l’ocupació, l’accés a serveis financers, l’equilibri territorial i altres factors vinculats a l’interès general. Per tot això, serà clau que el Govern central prengui les mesures que evitin la destrucció de valor social a fi de protegir l’interès general. No es tracta de frenar l’evolució del sistema financer, sinó d’assegurar que aquesta evolució no debiliti els pilars que sostenen el nostre model econòmic i social. En definitiva, la lògica empresarial ha de dialogar amb el bé comú. Només així es podrà avançar cap a un sistema financer fort, competitiu i socialment sostenible.