Editorial
El debat que s’ha de tenir
El PP i el PSOE haurien d’acordar uns mínims en els casos en què una abstenció possibiliti la governabilitat
La lògica dels homes forts que anomena Harari aplicada a la comunicació política obliga actualment els partits a sostenir missatges monolítics en el debat públic perquè el dubte és, per a alguns, símptoma de debilitat o d’incoherència. Però és impossible que, vistos els primers resultats del nou cicle electoral a Extremadura i a l‘Aragó, al PP i al PSOE no hi hagi dubtes raonables sobre si estan seguint el camí correcte davant l’auge, creixement i en alguns territoris consolidació de Vox, una formació que, més enllà de la seva vinculació a postulats tradicionalment propis de l’extrema dreta, és un partit antieuropeu, en alguns aspectes enemic de la democràcia liberal i en tot cas populista en el moment en què proposa solucions que són simplement irrealitzables. El mur que va construir Pedro Sánchez després de les eleccions generals del 2023 per no facilitar la investidura del candidat de la formació més votada, Alberto Núñez Feijóo, ha fixat un marc mental en el qual tothom dona per fet que aquesta lògica és l’única que es pot imposar en els pactes autonòmics. Donem tots per precisa una afirmació com aquesta: "Azcón només podrà governar gràcies a Vox". El que va poder tenir sentit fa gairebé tres anys no en té avui, quan Vox és l’aliat local de Trump que, desgraciadament, ja no és l’aliat incondicional de la UE, el nostre espai polític, institucional i comercial de referència.
El PP de Núñez Feijóo tampoc ha fet passos ferms per evitar aquesta dinàmica i ha acceptat la dependència de Vox com el mal menor mentre la seva operació d’assetjament sistemàtic a Sánchez acaba regalant el vot als d’Abascal.
Aquesta dinàmica ha d’acabar. No estem parlant que de cop i volta es pugui activar una gran coalició a l’estil alemany. Però el PP i el PSOE haurien d’acordar uns mínims en els casos en els quals l’abstenció d’un o l’altre, en el cas d’Extremadura i Aragó, faci possible la governabilitat i no ens porti a reiterades repeticions electorals que comportin estendre a les autonomies la paràlisi del Govern central. La irresponsabilitat de Sánchez al forçar una majoria d’investidura que no és operativa en la legislatura s’afegeix ara a la de Feijóo forçant uns avenços que no porten enlloc i maltracten presidents que estan governant eficaçment.
El realisme polític fa que molts no diguin el que pensen en aquests moments. Però és necessari que, serenament, els agents socials i els dirigents dels partits expressin en públic el que diuen en privat. El bipartidisme no és un bé en si mateix, però sí que ho és la governabilitat i el manteniment de les institucions dins del marc constitucional i europeu. Vox no és un mal menor perquè alimenta una dinàmica política basada en la irracionalitat i en la ruptura de les regles en lloc de reformar el que no funciona. S’ha de dir alt i clar que si segueix per aquest camí anem a una erosió de les institucions i a un increment de la desconfiança dels ciutadans, que són el millor caldo de cultiu per a partits com Vox. Vociferar no és la solució de res, en l’actual conjuntura geoestratègica no hi ha benestar fora de la UE ni alternativa a la democràcia liberal.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
