El conte de l’‘altre’

Abans d’arribar a l’alcaldia de Ripoll, Sílvia Orriols va ser una de les impulsores del col·lectiu Els Intransigents: "Invasions demogràfiques han assolat la nostra Pàtria. La llavor de l’enemic ha escampat a sobre de la nostra terra com un verí fulminant". Llavors, el seu discurs se centrava en l’atac a "Castella". Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017, Orriols va injectar islamofòbia al seu discurs i va surfejar pel desconcert del final del procés. El recent baròmetre del CEO apunta que podria assolir els vint diputats al Parlament.

Notícies relacionades

¿Per què organitzem Espanya 360?

Paral·lelismes inquietants

El nacionalisme és un foc que pot acompanyar o arrasar. Quan és incontrolat, sempre actua igual: sacralitza el que és propi i veu l’estrany com un ultratge; exclou i denigra; idealitza una puresa inexistent i menysprea una realitat mestissa. En el CEO, les "relacions Catalunya-Espanya" apareixen com el segon "problema de Catalunya" entre els simpatitzants de Junts. El tema, però, ni tan sols figura entre els afins a AC. No és el sentiment patriòtic el que fascina d’Orriols, sinó el desvergonyiment del seu conte d’un altre. Per això provoca l’admiració a les files de Vox. Uns i altres agermanats en el temor de l’estrany, el narcisisme abstret i la invocació a la neteja.

Contrarestar la ultradreta no és fàcil. El menyspreu només excita la seva èpica. Calen arguments i una retòrica precisa i efectiva. Però, també, una realitat que la contradigui. És a dir, unes polítiques que no alimentin el conte d’un altre.